Ja pots xiular…

Pau Vidal
Pau Vidal

Què deu tenir el xiulet que emprenya tant els de dalt? Si precisament es tracta d’un so inarticulat, l’única (aparent) força del qual rau en la potència amb què s’emet…

Xiular, a l’inrevés del que podria semblar, és una evolució de siular, verb que es conserva a les Balears i que fins i tot ha donat nom a aquelles petites estatuetes tan simpàtiques de color blanc amb ratlletes verdes i vermelles anomenades siurells. Doncs bé, siular deriva del verb llatí sibilare, un mot expressiu que designava l’acció d’emetre xiulets aguts i repetits. La qual cosa no té per què ser necessàriament empipadora, si es fa en un nivell de decibels tolerable.

En realitat allò que molesta del xiulet és que constitueix un llenguatge inequívoc que no poden manipular. A diferència del verbal, que amb el temps la politicalla ha après a dominar i distorsionar sense vergonya, els missatges enviats via xiulet fan de mal deformar.

El que llança un veí pel celobert a un altre per avisar d’una visita inoportuna, per exemple; o el tradicional d’admiració de carrer, que substitueix la floreta verbal; el que emet la bala quan et passa a frec d’orella, que deu fer una basarda que no me la vull imaginar. I finalment, el més contundent de tots, que és alhora el més inequívoc: el de l’àrbitre.

Tota competició esportiva es basa en l’acceptació per part dels contendents del principi del jutge únic: algú ha d’encarnar el paper d’autoritat superior les decisions del qual estaran per sobre de les opinions dels rivals. Si no s’accepta això no es pot competir. Ara, que s’accepti no vol dir que agradi.

Cada cop que sents com se t’adreça l’odiós xiulet saps que allò implica una mutilació, una castració o una pena: has actuat malament i has de ser tractat en conseqüència.

TOTES LES NOTÍCIES