El suec Ruben Östlund conqueria La Palma d’Or en el 75è Festival de Cinema de Canes amb la comèdia gamberra i nihilista sobre el sistema capitalista “Triangle of Sadness” (El triángulo de la tristeza) – una decisió, però, que no va trobar gaire consens entre la premsa especialitzada -. Östlund, amb aquesta nova descàrrega de mala llet i misantropia, assolia la fita d’obtenir la seva segona Palma d’Or després d’una altra diatriba social com va ser “The Square”(2017). El guardó de Canes l’ha catapultat també a estar nominada als propers Oscars 2023 com a millor pel·lícula, millor director i millor guió original.

Ruben Östlund, que va sorprendre a tothom amb un sorprenent primer film, “Turist” (2014), aprofundeix la seva mirada inclement i demolidora a “Triangle of Sadness”. Un film estructurat amb tres grans blocs, amb un primer capítol consagrat al món de la moda i centrat en la relació entre Carl (Harris Dickinson) i Yaya (Charlbi Dean Kriek), també influencer, una història de parella dominada per les relacions de poder entre ells dos, els malentesos i els prejudicis. Un primer tram, el millor, sense dubte, on descobrirem l’enigmàtica procedència del títol del film, terme de l’àmbit de la moda que fa referència a una part del front.

El segon bloc se centra en un creuer per a rics, on viatja també la parella del primer tram, vaixell dirigit pel comandant Thomas (Woody Harrelson), borratxo i marxista, amb un passatge format per, sobretot, oligarques russos. Una tempesta posarà en risc la vida dels milionaris ociosos i dels treballadors i marineria. Aquest episodi, nucli del relat, ens deixarà una antologia del gamberrisme i el sarcasme més descarnat i, també, repulsiu. El dia del sopar de gala amb el capità del vaixell, una jornada especial, el menjar i la marejada general per la mala mar acabarà amb tothom vomitant i, uns pocs, borratxos perduts.

“Triangle of Sadness” és una sàtira ferotge del món de l’opulència i el luxe, i, per extensió, tant del nostre sistema capitalista occidental com del capitalisme d’estat rus. Aquí trobem un dels moments més inspirats, un debat d’idees portat al ridícul i a la riota entre el discurs marxista del capità i el discurs capitalista de l’empresari rus. Una llarga seqüència farcida d’humor corrosiu i gags hilarants, tot i que estira un xic els gags més destructius, perdent el nord per moments.

El vaixell no s’enfonsarà per la tempesta, finalment, sinó per l’atac d’uns pirates del mar, precipitant el film cap al tercer bloc, reunint a uns pocs nàufrags en una illa perduda, i on el protagonisme recaurà en la lluita per la subsistència i, sobretot, per l’aliment. Moment propici pel cineasta suec per a jugar amb l’alteració de l’ordre establert i la inversió dels rols socials a través d’una empleada de la neteja del creuer que passarà a ser la comandant de la nova situació mentre instaura, alhora, un matriarcat, escollint el jove model per a passar les nits amb ell. Östlund dispara amb canonades i, tot i que encerta força dianes, també llença molta pólvora en l’escomesa.