“El cielo rojo”, de Christian Petzold

Després de guanyar el Gran Premi del Jurat del Festival de Cinema de Berlín de 2023, ‘El cielo rojo”, del cineasta alemany Christian Petzold arriba als nostres cinemes. El director de ‘Barbara’ (2012), Os de Plata a la millor direcció al Festival de Berlín, planteja ‘El cielo rojo’ com la segona pel·lícula de la seva trilogia dels elements després d’Ondina’ (2020) sobre una dona, espècie nimfa aquàtica, capaç de destruir els homes que la traeixen. ‘El cielo rojo’ presenta un grupet de joves en una casa de vacances a la costa del Bàltic gaudint de l’estiu i de la camaraderia aliens a uns devastadors incendis en la llunyania, el cel vermell del títol, que no representa una amenaça immediata pels joves.

El film de Petzold ofereix dificultats per a apropar-se a la pel·lícula per la seva indeterminació genèrica. Però, aquesta inconcreció és alhora un dels seu encerts ja que la variabilitat de tons fa que es basculi entre la comèdia romàntica, el retrat juvenil i el drama fatalista. Entre rialles, bromes, discussions i trobades, aquesta preciosa i subtil pel·lícula de Petzold sembla encomanar-se del cinema del francès Éric Rohmer. I és que sota l’aparença de senzillesa i naturalitat conté una profunda exploració de les relacions humanes a través de diàlegs i comportaments en situacions col·loquials. Al final queda una bonica i dolorosa exploració del desig, l’amor o l’amistat, però també de la gelosia i el ressentiment, oferint un ampli mapa de les emocions humanes.

‘El cielo rojo’ parla del procés d’escriptura a través de Leon (Thomas Schubert), escriptor estancat que ha d’escriure la seva segona novel·la. Leon és un jove egoista, narcisista, un personatge patètic que només es mira el melic, un nen gran que necessita un correctiu. Aquesta lliçó de vida la rebrà de mans de Nadja (Paula Beer), una noia de presència misteriosa i enigmàtica, objecte de la mirada de Leon. Nadja serà una peça central en aquesta sortida al camp ja que ella representa la llibertat, la maduresa, la sensatesa, la intel·ligència emocional.

El film té un costat apocalíptic amb els seus cels rogencs per culpa d’un món exterior que crema al voltant de la casa. El foc té aquí un simbolisme evident ja que aporta la destrucció i alhora la purificació. Els nois atrapats en aquesta casa envoltats per unes flames distants evoca d’alguna manera el film apocalíptic ‘El ángel exterminador” (1962, Luis Buñuel) sobre un grup de burgesos que no poden sortir per raons inexplicables d’una mansió senyorial mexicana enfonsats en la seva apatia i desídia.

Atenció a una de les millors actrius del moment, l’alemanya Paula Beer, protagonista d’Ondina’, paper guanyador de l’Os de Plata al Festival de Berlín a la millor actriu i també millor interpretació femenina als premis de l’Acadèmia del Cinema Europeu. Paula Beer, l’actriu de confiança de Christian Petzold, ha estat la meravellosa protagonista de “Frantz” (2016, François Ozon), remake d’un clàssic antimilitarista d’Ernest Lubitsch, paper pel qual va estar nominada també als Premis a millor interpretació de l’Acadèmia del Cinema Europeu. Beer ha estat també protagonista de “L’ombra del passat” (2018), una pel·lícula dramàtica dirigida pel seu compatriota Florian Henckel von Donnersmarck.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

[do_widget id=category-posts-pro-64]