La pugna entre el monstre i l’aràcnid ve de lluny, si és que poc més d’un segle es pot considerar gaire lluny. Fa de mal dir quin és l’original, tot i que el drac té a favor tant la tradició literària (ja se sap que els escriptors, si més no els d’abans, són gent de fantasia) com la simbologia patriòtica, perquè entre una bèstia d’aquesta envergadura i una bestioleta d’estar per casa no hi ha color; l’aranya, en canvi, compta amb el suport de la paremiologia (la veu del seny expressada en refranys) i de la tradició pagesa: la dita original, “Per Sant Jordi mata l’aranya”, al·ludiria a la necessitat del pagès de netejar els conreus de cuques, erugues i altres insectes perjudicials per a la collita.
Mentre els experts, i encara més els inexperts en forma de columnistes, opinionistes i tacafulls diversos, no s’acaben de posar d’acord, jo aprofito per dir que des del punt de vista estrictament filològic, temo que no hi ha partit: drac guanya per pallissa. Sense cap mena de dubte.
La família d’aranya, del llatí ‘aranea’, és pobra i previsible, tant els que recullen el sentit de l’animal (aranyer, aranyeta, araneós…) com els de la banda de teranyina, de ‘tela aranyina’ (enteranyinar, esteranyinador…). L’únic que se surt una mica del patró és erina, ‘pinça quirúrgica de diverses pues’, que hem manllevat del francès. I para de comptar.
En canvi, la de drac, sense ser cap festival (una quinzena escassa), ja és una altra cosa. D’entrada, perquè de l’original grec drâkon en van sortir dues formes, la culta, que és la nostra, i la popular, dragó, que ves per on designa un animaló que per dimensions s’acosta molt més a l’aranya. Després venen uns quants derivats esplèndids: l’adjectiu dracònic (poca broma: ‘relatiu al lapse en què la lluna acompleix una revolució a través del seu node ascendent’!), i el sorprenent verb dragar, nascut per analogia del sentit ‘engolir com un drac’ i que també té doble versió, dragar i tragar. I és d’aquesta segona d’on neixen els fills més rebonics: trago i traguejar, però sobretot traguet, traginyol i traguitxó, amb aquests sufixos nostrats que semblen voler fer oblidar els orígens espuris (tragar és per influx del mateix verb castellà). I per acabar de rematar les cabrioles, una darrera doble forma: draganeu i traganeu, que no designen pas cap vehicle de pista d’esquí sinó un vent càlid que fon la neu.
Mal que em pesi, doncs, el combat amb el cavaller ja sabem qui el guanya, però en la lliça entre les dues bèsties, ja ho he dit, realment no hi ha color.
