Des del meu punt de vista, crec que mundialment estem immersos en una permanent crisi del sistema capitalista que, entre altres defectes, al meu entendre, a casa nostra fa minvar, cada cop més, el poder adquisitiu dels ciutadans, especialment dels pensionistes.

Els preus es disparen i en canvi els salaris i pensions no augmenten en la mateixa proporció, com seria desitjable, per raó de l’alt cost de la vida a Andorra. En el sector privat, els salaris estan quasi invariables o bé tenen tendència a la baixa, mentre els lloguers estan en franca alça.

Al meu entendre, davant la inflació galopant que patim, caldria revaluar el salari mínim que serveix de referència a les empreses. Normalment representa un 60% de la mitjana del salari cotitzat a la CASS.  És utilitzat a l’hora de demanar el dret a una prestació social no contributiva o calcular-ne el seu import.

El salari mínim mensual a Espanya sol ser  inferior al nostre però aquí, en comparar-los, no es té en compte que allà està constituït per 14 pagues anyals i no 12 com a Andorra, amb un cost de la vida inferior al d’aquí, llevat d’alguna que altra excepció.

Em permeto de qualificar d’estructural la crisi, basant-me en que arreu els rics són cada cop més rics i els pobres cada cop més pobres. Sembla que quelcom falla en la redistribució econòmica, si tenim en compte que el 80% de la riquesa del món està en mans del 20% de la població. No sé si la classe mitjana és una espècie en extinció, però estaria en vies de ser-ho.

Caldrien mesures específiques sobre les pensions per tal de recuperar el poder adquisitiu perdut al llarg dels anys per la inflació. Per un altre costat, en el seu dia, cotitzàrem euros “forts” i ens tornen euros “febles”  en forma de capital o pensió vitalícia, per la qual cosa entenc que cal un replantejament legal a l’hora de calcular la prestació.

És cert que al cap de 7 anys de cobrar la pensió de jubilació hom recupera l’import nominal en euros cotitzat a la CASS per aquest concepte, però també és veritat que l’ens no ho retorna en forma d’euros “constants”, com la més elemental lògica recomanaria.

A l’edat mitjana, persones que confiaven els seus estalvis als prestadors de diner, quan els recuperaven, s’adonaven que les monedes d’or dipositades pesaven menys, degut a que durant el temps en poder de qui les custodiava, aquest s’havia dedicat a llimar-les i fondre el polsim en benefici propi. Les monedes havien perdut valor intrínsec però no nominal. Ara no perden valor nominal, ni intrínsec, però si adquisitiu, que ve a ser una pràctica, sinó igual, comparable.

És indispensable, al meu parer, un pacte nacional entre les diferents forces polítiques, d’on surtin mesures per garantir la suficiència financera del sistema públic de pensions, calculant unes pensions dignes. Es parla molt d’augmentar la cotització però poc de posar les pensions a nivell europeu esmerçant un 12% del PIB, en lloc d’un 6% com es fa actualment.

Una de les polítiques a adoptar seria, crec, transferir al Fons de Reserva de Jubilació els excedents que generen les empreses públiques o parapúbliques, un cop establertes les preceptives reserves per implementar en el futur noves tecnologies.

Curt i ras, es tractaria de donar un destí finalista, d’àmplia rendibilitat social a aquests recursos que ara, de forma majoritària, són esmerçats en despeses de funcionament o projectes poc rendibles, social o econòmicament parlant.