Arriba el Senyor, la nostra esperança!

Mn. Joan Enric Vives
Mon. Joan Enric Vives

La pandèmia ens fa viure dies d’incertesa, dies grisos, i sembla que tothom necessita retrobar l’esperança, una esperança elevada i gran, que no es conformi amb les coses materials, que distreuen tant, o amb la salut, o amb les fruïcions dels sentits, que de seguida s’esfumen… Què pot donar sentit i esperança a la humanitat? Alguns ho busquen en el progrés de la medicina o de les relacions de solidaritat, en fer passos endavant en el respecte i promoció dels drets humans i de les llibertats… Segur que aquest ventall de necessitats humanes solucionades són teixit de l’esperança. Però si som sincers, ¿això ens basta? ¿què pot calmar la set profunda de més realització com a persones, de justícia justa, de major fraternitat i amor mutu, i sobretot, de vida per sempre?

“El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum” ens anunciarà el profeta Isaïes (9,1) la propera nit de Nadal. L’esperança és un do que ve de Déu, és la certesa que Déu no abandona la humanitat, i li demana que abandoni la comoditat, els propis interessos, i obri el seu cor als altres, a l’Amor. Jesús, nascut a Betlem, és la nostra esperança. Déu mateix s’ha decidit a “encarnar-se”, fer-se home, igual com nosaltres llevat del pecat, prenent damunt seu tota la maldat del món per vèncer-la i posar-hi la llum de l’esperança autèntica.

Déu en Jesús ha volgut “necessitar” de nosaltres; s’ha fet feble i petit, humil i servicial fins a donar la seva vida en rescat de tots… Si celebrem el seu naixement és perquè ens ha salvat donant la seva vida per amor a la creu, i ressuscitant per obrir-nos les portes de l’eternitat. Crist ha santificat i omplert d’Esperit Sant la nostra humanitat. I és que Déu ha volgut necessitar de persones a qui estimar, a qui perdonar totes les culpes, per llençar-los a una gran esperança, a una vida sense fi, vida eterna de joia i d’amor, a existir per sempre en Ell.

Nadal ja és a les portes, i en aquests dies no podem oblidar els pobres i els qui estan més sols. Càritas diocesana ens ho recorda un any més. Brolla quasi espontàniament en tot cor net, el desig de compartir, de fer que la nostra festa de Nadal es vessi amb amor d’obres i amb generositat en tots els necessitats que ens envolten. Hem de fer que aquest desig es concreti en obres de solidaritat i d’amor a les persones necessitades que viuen a prop i a les que estan lluny, però que sofreixen greus carències en aquest any que s’acaba. Al pessebre, en petit, hi podem contemplar la gran obra de Déu, el que Ell ha fet per tu i per mi, i per tots… I, encara més, hi podem contemplar “com” ho ha fet: des de la part dels febles i els pobres, des de l’amor que tot ho dóna i que atreu a donar-ho tot, amb perfecta alegria i despreniment. Proposem-nos que aquest Nadal i sempre, anem realitzant i difonent el que podríem anomenar una “cultura de la solidaritat”. Cal fer que l’amor triomfi per damunt dels egoismes, i que compartir esdevingui un valor social estimat i posat en pràctica. Us animo, i m’animo a mi mateix, al servei solidari en nom del Senyor. Apressem-nos a preparar bé aquestes festes de Nadal i atrevim-nos a estimar com Crist, que és la nostra esperança! Bon Nadal ja proper!

TOTES LES NOTÍCIES