A tot, no s’hi val

Lluís Samper
Lluís R. Samper Pascual

Amables lectors, permeteu-me, si us plau, que us expliqui una petita anècdota que marcà la meva infantesa i que ens servirà, per a retre un petit homenatge a tots els mestres del món i en particular al mestre senyor Fabós que fou docent a les Escoles Graduades de la Seu d’Urgell, als anys 50, on va formar, en la llibertat i la responsabilitat, a varies generacions d’alumnes, entre els que tinc l’honor de comptar-m’hi.

De caràcter tranquil, pacient i afable, el seu tarannà vocacional el feu mereixedor d’un prestigi creixent, dins i fora de les aules. Qui volia aprendre, amb ell aprenia. No tenia cap dificultat en repetir el que fos, si algun alumne no havia entès la lliçó o estava distret. No ens posava deures per fer a casa. Els enllestíem en l’hora de repàs, de cinc a sis de la tarda, aprofitant amb cura el temps disponible

Si digués que mai ens havia pegat, no seria del tot cert. Ho va fer un sol cop i ja mai més. Per entendre tot plegat cal analitzar el què va passar. Un dia, mentre ell estava reunit amb la resta del claustre, els seus alumnes érem al jardí del pati d’esbarjo, rumiant quina trapelleria podíem organitzar. A uns quants tocats de l’ala, pobres innocents, se’ns va ocórrer la insòlita i peregrina pensada d’omplir el calaix de la taula del mestre Fabós, amb tota mena de bestioletes, mentre ell era absent.

La classe en ple col·laborà voluntàriament en la tasca de caçar en el jardí papallones, marietes, vespes, borinots, mosques, sargantanes, formigues i escarabats que arreplegarem en capses de llumins i plumiers, que un cop plenes buidàvem al seu calaix tancant-lo ràpidament de cop, per evitar que s’escapolissin. Al darrer que va col·locar-ne al calaix li va anar d’un pel que el mestre no l’enxampés in fraganti.

Un cop retornats al nostre pupitre i disposats a reprendre la classe, el mestre Fabós obrí el calaix de la seva taula, per extreure’n una carpeta, el tinter i la ploma, un gest que formava part de la seva litúrgia habitual. Fou tal el seu ensurt  que s’emportà, que d’un salt retrocedí un metre enrere. En cap moment va dir res. A passa àgil, es limità a anar fins a la porta d’accés a l’aula i tancar-la per dins amb clau i retornar amb parsimònia al seu lloc

Acte seguit ens feu arrenglerar en fila índia. A un per un, ens anà colpejant deu fuetades a cada mà, amb les nostres puntes dels dits juntes, utilitzant un regle de fusta verda, llarg, prim i ample. El maleït regle fimbrava com una mala cosa! Uns dies més tard, el consell escolar ens castigà sense l’ hora d’esbarjo, durant una setmana. Si a l’escola em castigaven, mai se’m va acudir dir-ho als pares perquè m’haguessin doblat la punició.

En alguns moments, al cap dels anys, de tant en tant, a la punta dels dits noto com una frisança. Més que un dolor físic deu ser-ne un de moral. Sens dubte, les generacions d’alumnes que rebérem el seu llegat formatiu li tenim molt que agrair al senyor mestre Fabós, traspassat fa una colla d’anys.

Entre molts altres principis, ens inculcà que les nostres accions i decisions tenen repercussions. Sempre deia que havíem de fer-nos responsables dels nostres actes i no ultrapassar els límits que marquen la legalitat, l’ètica, la moral i els bons costums.

Ens recomanava de tenir la cura d’emprar unes correctes maneres, uns bons costums i uns millors hàbits, per convertir-nos, cada dia més, en respectables ciutadans. Afegia que, a part d’intentar ser bondadosos, ho havíem de semblar. En el fons, de forma implícita, per passiva, ens havia advertit que a tot no s’hi val. Nosaltres, pobres diables, ho captarem tard, un cop consumada la nostra malifeta, però li agraïm que ens en fes adonar a temps, de la nostra equivocada acció, abans d’arribar a l’adolescència.

TOTES LES NOTÍCIES