No pretenc, només faltaria, fer-vos canviar ni  les vostres habilitats lectores ni les d’interpretar el que anomenem realitat, que com sabem presenta múltiples i variades facetes. Allò a que únicament aspiro, és a fer-vos partícips d’algunes pautes interessants a seguir, que recomanaven  els periodistes andorrans que impartiren un taller sobre com, i amb quin esperit, hauríem de llegir el diaris.

De veritat, el contingut del taller va ser força interessant i profitós perquè ens va convidar a ser crítics constructius, no tan sols amb la premsa, sinó en qualsevol circumstància de la vida. No cal dir que aquesta habilitat, a qui la té, li permet prendre les decisions adequades, entendre les conseqüències i resoldre problemes. El pensament crític constructiu també ens serveix quan es presenten dilemes.

Els periodistes que impartien el taller se’ns presentaren el primer dia amb cinc o sis diaris de diferents tendències  polítiques, amb uns titulars de primera plana que,  per casualitat aquell dia, eren coincidents en el tema que mereixia llurs portades, però dissentien profundament entre sí, com és habitual, en la valoració que cada un feia del mateix fet. Ens demostraren que per a poder apropar-nos a la realitat havíem de llegir més d’un diari, de diferents orientacions polítiques i construir-nos la “nostra pròpia veritat” i opinió.

Mantenien la tesi de que cada mitjà té “la seva pròpia raó” per dissentir. Deien que llurs diferents enfocaments ens enriqueixen, encara que no ho sembli. A més, ens mostraren,  amb profusió d’exemples, que, per a que un text periodístic pugui ser qualificat com a tal, ens ha de dir “el què”, “qui”, “on”, “perquè”, “quan” i “com”. Si manca algun d’aquests elements, l’enunciat o resultat l’hem de considerar incomplet.

Una especial recomanació fou la d’estar atents a valorar la mida de la lletra, la localització, l’extensió de la notícia, en quina pàgina apareix, ubicació dins de la mateixa, en quina secció i marc està inserida i si està acompanyada d’una fotografia o un altre material gràfic. En funció de tot plegat podríem tenir una petita idea de quin és l’ interès del diari en divulgar-la.

Eren molt taxatius en afirmar la necessitat d’ abandonar la lectura d’un article, si en les 10 primeres línies no hi trobàvem interès. Per una altra banda aconsellaven no prendre els titulars al peu de la lletra car sovint no reflecteixen, ni de lluny, el que després hom trobarà a la columna. Els titulars solen ser sensacionalistes i no n’hem de fer gaire cas, intentant sempre ser selectius en la tria d’allò que volem llegir, dedicant-li un temps establert, car no podem estar tot el mati llegint el diari, asseveraven. Tan dolent és estar saturat com mancat d’informació, reblaven.

Una necessitat ineludible, segons ells, és la de sempre intentar contrastar la informació que rebem, per evitar donar com a certes, tantes i tantes notícies falses, o simplement tendencioses, que circulen. Defugir de la banalització i exigir una informació veraç i contrastada, fou  una altra de les consignes que ens donaren,  per intentar preservar els nostres drets com a lectors.

Per mostrar-nos mínimament el grau de banalització, a que, per dissort, hem arribat, en el taller ens llegiren la següent noticia d’aquell mateix dia: “ 94 subsaharians  moren ofegats a l’estret de Gibraltar, en esfondrar-se la barcassa que els conduïa” text que fou  objecte d’un interessant debat entre els presents, sobre si el redactat era el que deontològicament hauria d’haver estat.

Fou trist de constatar que el text  tenia defectes de fons i de forma, per lacònic i parc en detalls que permetessin apropar-nos  a  les trajectòries vitals dels desapareguts  i les de llurs famílies.

En l’anàlisi de la notícia, es demostrà sobradament  que la premsa faria be de defugir, tan de la fredor de les xifres, com d’emprar eufemismes, com pot ser “subsaharians”, si tenim en compte que totes les persones, tenim un nom, una família, un origen concret, uns somnis i una dignitat a respectar, entre molts altres atributs.

Lamentablement, la banalització a la qual assistim, poc a poc ens va generant un cert grau d’indiferència i frustració, en tant que mers espectadors d’ unes tragèdies que malauradament, per repetitives,  anem assumint  com a normals quan evidentment no ho son.

A la societat i als governs que ens representen ens correspon trobar urgentment solucions dignes, justes i duradores  a les crisis migratòries que tantes víctimes estan causant arreu del món.