Ens hem de traslladar al segle III abans de Crist per a cercar l’origen de la Biblioteca d’Alexandria, la qual estava inspirada en les muses i ubicada en l’entorn del complex palatí de la ciutat d’Alexandria. Es on durant el període hel·lenístic de l’antic Egipte hi havia un dels mes grans centres de difusió del coneixement de l’antiguitat.
En aquest àmbit va nàixer l’anomenada -en llatí- “Bibliotheca Alexandrina” que va ser una de les biblioteques més prestigioses i que, alhora, formava part d’una institució d’investigació que portava el nom de “Museion” dedicada a les nou Muses de les Arts.
Segons els historiadors, la idea creativa del projecte es deu a una proposta de Demetrio de Falero (350 – 283 aC), polític i filòsof. Era un estadista atenès exiliat, fundador de la dinastia Ptolomaica. Ptolomeo primer Soter (367 – 283 aC) que a l’igual que el seu predecessor Alexandre el Gran (356 – 323 aC) treballava per la difusió de la cultura hel·lènica, encara que la Biblioteca Alexandrina va ser construïda durant el regnat del seu fill Ptolomeo II Filadelfo (308 – 246 aC).
Poc temps després de la fundació es va construir una segona biblioteca anàloga a l’anterior, però de dimensiones més reduïdes. Així que per part de tots els reis ptolomèics, van finançar nombrosos papirs a fi de captar el major nombre de textos per a les seves biblioteques. Es pensa que la Biblioteca Principal va arribar a tenir més de 490.000 volums literaris, acadèmics i religiosos, mentre que la segona, prop de 43.000 volums.
El seu creixement va ser tan important que durant el regnat de Ptolomeo III (246 – 222 aC) Evergetes, es va ampliar amb una dependència de les mateixes en el “Serapeum d’Alejandria” que era un santuari monumental dedicat al déu Serapis. D’aquesta construcció només es conserva la Columna de Pompeyo.
Recuperant les nou Muses, en llatí Musae, són deesses de les arts i segons els escriptors més antics, estan relacionades amb una concepció filosòfica prop de la primacia de la música a l’univers. Eren cantores divines que amb cants corals i himnes delectaven a Zeus i altres deus a l’antiga Grècia. Alhora, les muses presidien el pensament en totes les seves formes: eloqüència, persuasió, saviesa, poesia, història, matemàtiques i astronomia i tenien diferents advocacions segons el lloc del culte.
Filles de Zeus i Mnemósine, senyora de les colines d’Eleuter (Llibertat) i companyes del seguici d’Apol·lo, considerat el déu olímpic de la música i patró de les belles arts. Les muses inspiren als poetes amb el seu cant i els aporten memòria, creativitat i persuació en les seves paraules i lletres.
A l’entorn del segle VII aC va prevaldre a tot el territori de la Hèlade, l’adoració a les nou Muses: Calíope, Clio, Erató, Euterpe, Melpómene, Polimnia, Talía, Terpsícore i Urania.
El culte a les muses, originari de Tracia i Beocia, va ser vital per al desenvolupament artístic de l’Antiga Grècia. Encara que s’entenia que qualsevol d’elles podia patrocinar la música, la lírica i altres expressions, era “Calíope”: La de la bella veu, la poesia, la inventora del cant i es representa amb una corona de llorer i tocant la lira. Calíope era la mare d’Orfeo i, fins i tot, se la considera la mare del poeta Homer.
Clio es considera que “dona la fama”, mentre que Euterpe es considerada com “encantadora” i musa de l’art de tocar la flauta. Melpómene, “la que canta”, és la inventora de la tragèdia. Talía propicia la convivència social a través del menjar i l’agricultura i la botànica.
“Polimnia” va afavorir la poesia sacra i els himnes. Va inventar l’harmonia i la dansa, alhora que va desenvolupar la pantonímia a través del ballet.
Talía era “la Festiva”, mentre que Terpsícore és considerada “la que estima la dansa” i va promoure l’art de tocar la cítara així com l’educació.
Urania era “la celestial”, musa de l’astronomia, se la representa portant un globus terraqui que mesura amb un compàs.
Finalment, voldria constatar que a la “Sala de las Musas” del Museu del Prado, a Madrid, s’hi troba un conjunt de vuit escultures romanes que són còpies d’un model antic procedent de “Villa Adriana” (on hi havia les 9).
Posteriorment a la Roma del Renaixement, segons cita el també arquitecte napolità, Pirro Ligorio (1510 – 1583) van ser adquirides per Cristina de Suecia (1632 – 1654) que les va fer restaurar de forma completa a Ercole Ferrata (1610 – 1686), l’escultor italià més destacat del barroc romà, i el qual, més tard, va apropar-se a la tècnica de Gian Lorenzo Bernini (1598 – 1680).
S’ha de constatar que hi ha un altre grup de les muses als museus vaticans procedents de la Villa de Casius, a Tívoli, però les de Madrid són considerades intermèdies entre les més dinàmiques del primer quart del segle II i les més estàtiques de l’etapa anterior.
Text: Teresa Ventura. Membre de l’Associació de Professionals de la Comunicació d’Andorra (APCA).