Encara que costi definir-la, tots sabem què és la superstició i també convenim que a més coneixement, menys superstició. Però, sorprenentment, per molt que el coneixement del món avanci, la superstició no desapareix de la nostra vida diària. Les noves llums allunyen la foscor, però no l’eliminen i el misteri i l’atzar, més malament que bé, continuen donant emoció a la vida.
El món marítim, des del principi dels temps, acumula una infinitat de supersticions i potser per això, avui dia, en l’entorn nàutic, la superstició és intel·lectualment tolerada i -a vegades- admesa amb tots els honors.
El ritual d’estavellar una ampolla de cava contra el casc del vaixell a punt d’iniciar la seva vida nàutica és un exemple palpable. Vessar vi sobre la nau que s’estrena ja era un costum dels antics grecs i que van mantenir els romans. Donat el cost molt elevat dels vaixells moderns, passar del vi al més glamurós cava (excepcionalment, acceptem també xampany) només ha estat una progressió justificada en una cerimònia, ara com ara, inexcusable perquè, en les navilieres ningú oblida que els armadors del TITANIC van obviar aquest sa tràmit, el final del qual tan bé ens va explicar el director de cinema, James Cameron.
Per a més inri i segons està publicat, en l’avarada del creuer COSTA CONCÒRDIA que, en 2012 va embarrancar i va quedar mig enfonsat amb més de 4.000 passatgers a bord (i té la seva pel·lícula pendent), sí que es va preparar el ritual, però l’ampolla no va arribar a trencar-se… poca broma doncs.
Com tots sabem, Galícia és rica en bons mariners i, a més, en supersticions inacabables que enamoren. Recorda l’autor d’aquest article que, en el seu primer embarcament, res més pujar a bord el contramestre el va informar que “en aquest vaixell tots som gallecs menys el capità que és de la Corunya” i, des d’aquest moment, l’autor també és un admirador entusiasta de les càrregues de profunditat que sempre acompanyen a l’humor gallec.
Aquell viatge va afrontar vicissituds molt especials i es va prolongar bastants més mesos del que es preveia. Les referències supersticioses corrien entre la tripulació. Sentint parlar als mariners, el que això escriu (un barceloní) se sorprenia sentint frases com “…el xa m’entendes del meu llogaret…” o “…el xa m’entendes, en acabar el funeral va dir…”
Ocorria que els capellans, els religiosos, per a aquells mariners, eren considerats com a portadors de molt mala sort en els vaixells, no podien ni nomenar-se i, per això, s’utilitzava la fórmula del “xa m’entedes” per a referir-se a algú amb sotana.
Que ningú rigui, últimament, en la nostra política, aquesta fórmula marinera ha evolucionat a “aquesta persona de la qual vostè em parla” perquè quan en un col·lectiu exigent, si algú, fins llavors preponderant i empoderat, cau en desgràcia, sembla que porta molt “mala sort” pronunciar el seu nom.
Víctor Rubio
PS: El diccionari defineix la superstició com una “creença contrària a la raó i estranya a la fe religiosa”, el que, ben mirat, no deixa de ser una definició amb càrregues de profunditat… a la gallega.