Un estudi publicat a la revista sobre comportament animal ‘Behavioral Ecology and Sociobiology‘ conclou que els crits de les marmotes varien entre els diferents grups de població. D’aquesta manera, segons determina la investigació, es comuniquen mitjançant dialectes, la qual cosa els permet reconèixer exemplars ‘forasters’. Així, en comptes d’investigar o enfrontar el perill com farien davant un crit familiar, surten corrents i s’amaguen al cau per si de cas. La recerca s’ha desenvolupat durant cinc anys, del 2011 al 2014, amb quatre poblacions de Marmota marmota, dues natives dels Alps francesos (Vanoise) i dues reintroduïdes del Pirineu (Cerdanya i Ripollès).

L’autora de l’estudi i ecòloga del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Mariona Ferrándiz, afirma que “les marmotes són capaces de reconèixer el crit de les membres de la seva població fins i tot en una gravació, i hem vist que responen més temoroses si no saben qui és l’emissora”. La recerca, alhora, ha indagat en el motiu de les diferències de llenguatge, però no s’ha trobat que hi tingui a veure ni la regió on viuen ni la genètica dels exemplars.

Ferrándiz aclareix que encara es desconeix perquè cada població xiscla d’una manera pròpia. “Podria tractar-se d’un aprenentatge de pares i mares a fills o de l’entorn social”, especula. Segons manifesta l’ecòloga, “la resposta antidepredatòria que apareix un cop escolten els crits d’alarma d’altres marmotes té una despesa energètica i temporal, per això, aprendre a distingir els dialectes familiars els permet confiar-se i estalviar energia”.

A més del CREAF i l’UAB, l’estudi compta amb la participació de la Universitat de Claude Bernard de Lyon, la Universitat de Saskatchewan (Canadà) i l’Institut de recerca aviar “Vogelwarte Helgoland” (Alemanya).