Un contrabandista petit i eixerit

Lluís R. Samper Pascual

Els fets començaren l’estiu de l’any 1955 i continuaren en els dos o tres anys següents. En Josep, el protagonista de la història, era aleshores un noiet, de només 12 anys, ara ja padrí. En Josep, com qualsevol altre nen, anava a escola a la Seu d’Urgell, ciutat on vivia amb la seva família.

Als matins, abans d’anar a l’escola, ajudava unes quantes misses a la catedral urgellenca, com escolanet. A les tardes, en sortir de col·legi, treballava com a repartidor de mercaderies, amb una bicicleta que portava un caixó gran de remolc, que a voltes li servia  per a anar a cercar llenya.

Sovint li encomanaven feines pagades, com ara lliurar a un determinat lloc, una petita partida de tabac de contraban provinent d’Andorra. En ple dia, la recollia al barri del Firal de la Seu i camuflada la portava al destinatari, evitant aixecar sospites. Qui havia de mal pensar d’un nen?

Una activitat habitual dels dissabtes, consistia en ajudar a descarregar un camió de farratge, volum que era repartit a diferents explotacions ramaderes d’Andorra. En una o altra casa, convidaven al conductor i al petit ajudant a gaudir d’un bon berenar amb pernil i llonganissa.

Abans de retornar cap a la Seu d ‘Urgell passaven per un garatge o taller d’Andorra, on, en Josep, estirat a terra sota el camió, lligava amb filferro al bastidor, peces de recanvi del desguàs de vehicles com pot ser barres de direcció, diferencials o coixinets. El cofre sota els seients  de la cabina l’omplia de trossos petits d’alumini d’avions desballestats, metall de gran demanda.

El noi no cobrava per ajudar a descarregar ni per col·locar les peces. A canvi, el conductor del camió permetia en Josep a omplir un sac amb paquets de picadura de tabac andorrà, pagat per en Josep de la seva butxaca. Les engrunes d’alfals de la caixa del camió, el noi les afegia al sac per a arrodonir-lo. Si en algun lloc li feien obrir el sac, semblés que únicament contenia farratge.

De retorn a la Seu, una mica abans d’arribar-hi, a l’altura del polvorí de l’armeria, el camió s’aturava uns instants. En Josep, amb el sac al coll saltava del camió i emprenia el camí alternatiu que mena a Castellciutat. Recordem que la duana era a la Seu i no a la frontera.

L’acció tenia lloc a una hora en que la ronda a peu de la parella de la Guardia Civil ja havia acabat. Un dels cops no fou així. En veure-la de lluny en Josep esparverat amagà la càrrega i l’endemà en troba molla una bona part. Durant la nit havien regat el prat. A casa, el pare d’en Josep espargí el contingut dels paquets de picadura malmesos, en un calaix gran per a assecar-la. Durant molts mesos només hagué de comprar paper de fumar.

En una altra ocasió, la seguretat personal d’en Josep es va veure compromesa. Com ja havia repetit diferents cops, amb la bicicleta es va desplaçar de negra nit fins el polvorí esmentat per a avisar a uns joves de la Seu que el camí estava lliure i expedit, sense vigilància de la Benemèrita. Podien entrar a la Seu pel Firal amb llurs carregaments al coll, cosa que feren d’immediat.

Per a entrar en contacte amb els joves contrabandistes, En Josep havia d’anar al punt indicat i picar un sol cop amb les dues mans i esperar. D’entre uns matolls li sorgí de sobte un dels joves, a qui sense creuar paraula, a les fosques, en Josep lliurà un missatge escrit on deia: “Endavant”.

De tornada, en passar en Josep davant de la duana, un Guàrdia Civil, que estava fumant a fora, amb veu potent l’increpà amb aquesta pregunta: “D’on vens noi?”, a la qual, en Josep, respongué ràpidament amb decisió: De cobrar una factura del meu pare, a nom de la bòvila”. S’ho cregué, però podia haver estat el contrari. El pare d’en Josep encara es pregunta ara que hagués passat si hagués continuat aquella via. Pregunta inútil perquè mai ho podrà saber. Crec que hom s’ha de conformar amb el camí triat. En triar sempre renunciem a alguna cosa. Tot no es pot tenir.

TOTES LES NOTÍCIES