Quan confiem un secret a algú estem compartint una cosa molt personal i íntima. En conseqüència, qui comparteix el nostre secret es converteix en el dipositari d’una cosa amb molt valor per a nosaltres.

Els secrets són les coses vergonyants per a una determinada cultura, o potser per a una determinada família, raça, religiós, classe social o sexe, fa que de certes coses no es parli. Sempre hi ha un secret.

Si ens fixem en la història, hi ha temes que són secrets en certs moments i quan la cultura canvia deixen de ser-ho. Així, la gent de vegades aprèn a parlar sobre elles, de vegades no, i sorgeixen secrets nous.

Els secrets neixen, respiren, romanen vius, esclaten o es resolen en el marc de les nostres relacions més significatives. Ells modelen, faciliten i restringeixen les nostres possibilitats d’unir tant dins com fora de la família.

No obstant això, no tots els secrets tenen aquest component on un ha de procedir a l’engany per salvaguardar la seva realitat personal no assumida.

La veritat és que hi ha secrets, que lluny de causar algun conflicte amb la nostra persona i amb l’entorn, són com preuats tresors embolicats amb el vel de silenci.

No sabem molt bé per què és així, però hi ha fets que si es posessin en veu alta i a l’oïda de la persona equivocada, perdrien la seva brillantor, la seva essència singular i transcendent per al nostre ésser.

Hi ha secrets, a diferència dels anteriors, que no fan mal. Que són els nostres, com ho és la nostra pell, el nostre oxigen o aquestes cicatrius que ens vam fer de nens i que de tant en tant acariciem per teletrasportar-nos a un moment del passat.

Hi ha records que ens defineixen i que, senzillament, triem no compartir amb ningú.

De vegades, aquests tresors privats estan fets de sensacions i pensaments sorgits en un moment donat. En ocasions no són més que vivències, les que conformen el teixit emocional que ens defineix ara.

Records que no poden posar-se en veu alta perquè hi ha paraules que no arriben a descriure la immensitat d’aquelles sensacions que encara ens fan tremolar per dins.

El vam crear o no, sempre és bo quedar-nos amb alguna cosa per a nosaltres amb algun secret.

Són illes privades, jardins molt recòndits on fer arrels, on tornar de tant en tant per trobar la calma, per abraçar-nos i gaudir tranquil·lament d’unes gotes d’essència, dels nostres secrets.