La justícia social és un principi fonamental per a la convivència pacífica i pròspera; i no es pot aconseguir si no hi ha pau i seguretat.
Justícia és una paraula amb una càrrega teòrica i històrica que amaga discursos i pràctiques que els afirmen, combaten. Avui es teixeix al costat d’altres com a ciutadania, democràcia, benestar, comunitat, reconeixement, drets, etc., la qual cosa configura contradiccions, que se situen molt lluny del món en què vivim.

La justícia social és l’estructura bàsica de la societat i en això especialment la manera en què les institucions socials distribueixen deures i drets a l’interior de la societat. Reconeix que a través d’elles es poden afavorir o no certes posicions inicials en què es troben els subjectes en la societat, o crear desigualtats entre les persones.

El primer principi exigeix la igualtat en la repartició de drets i deures bàsics i el segon principi manté les desigualtats socials i econòmiques sempre que aquestes només produeixen beneficis per a tots i especialment per als subjectes menys avantatjats de la societat, és a dir, aquest segon principi implica acceptar que uns pocs obtinguin majors beneficis amb la finalitat que es millori la situació dels menys afortunats a diferència de la lògica comuna on es justifica que uns pocs pateixin privacions si és que es compensa amb que s’obtingui un major bé per a tots en general.

La justícia és que cada ésser humà tingui el que li correspon i és seu. Per tant, aconseguiríem un món més just si aconseguíssim protegir millor a cada persona perquè ningú la amenaci o li prengui la seva vida, la seva llibertat i els seus béns.

Si veiem els règims polítics més injustos, des de les tiranies més antigues a les dictadures més criminals del nostre temps com el nazisme i el comunisme, comprovarem que les seves  infelices víctimes no tenien cap garantia que la seva vida, la seva llibertat i les seves propietats fossin seves amb seguretat, perquè els jerarques i buròcrates d’aquests règims podien treure’ls-hi en qualsevol moment.

Un món més just, doncs, seria un món on el Govern o l’Estat protegís els drets dels ciutadans. No obstant això, s’ha anat complicant en el nostre temps. Així, se’ns diu que la justícia no és que cadascú tingui el que és seu sinó el que mereix. D’acord que no són fàcils de definir, i en tot cas els estableixen les autoritats: d’aquí la gran expansió de la paraula dret .

Si ens fixem, cada vegada hi ha més drets, però no sorgeixen de les persones sinó que són lliurats per les autoritats, i són drets que no es compleixen sense violar els drets d’altres, per exemple, si el Govern o l’Estat ens dona un habitatge gratis és perquè ha obligat a altres persones a pagar-la. Així mateix, si el governant ens dóna un dret (per exemple, cobrar una pensió o una assegurança d’atur), també ens ho pot treure o retallar, com de fet fan, sobretot en temps de crisi.

A més, la justícia s’ha confós amb la igualtat: el just és el mateix. Però ja no és la tradicional igualtat davant la llei, el fet que la justícia no pot distingir entre les persones i, per exemple, no pot tractar millor a un assassí que a un altre perquè el primer sigui més ric que el segon. Avui quan es parla de justícia com a igualtat es pensa en que els polítics han d’imposar la igualtat.

Però, és clar, si la justícia és llevar-los a uns per donar-los als altres, llavors els béns de les persones no estan segurs i aquesta seguretat és la clau de la justícia!