Roda el món i torna al mot: Responsabilitat

Pau Vidal
Pau Vidal

El xou de la batllia de Badalona ha fet saltar altre cop a la palestra aquest terme, que ves per on polítics i psicòlegs coincideixen a proposar com a preferible a culpa, una paraula amb una pèssima fama a la vida moderna.

A mi, en canvi, responsabilitat és un mot que més que altra cosa em fa badallar. Sobretot perquè en boca de segons qui no me’l crec gota. I tanmateix prové d’una família molt interessant, començant per la mare mateixa, respondre, el verb que en (suposat) bon català hauríem de fer servir en comptes de preguntar.

Però no, no és tant la mare com alguns dels parents, que confereixen a aquesta família (semi-nombrosa: vint-i-dos derivats) un toc d’extravagància deliciós. Respostejar, per exemple, és un verb fantàstic abandonat en un marge que vol dir ‘replicar, contestar de mala manera’ i que dona un adjectiu preciós aplicable sobretot als fills que sempre en tenen alguna per dir-ne per tal de no creure: resposter. Molt aconsellable per deixar-los descol·locats, si més no durant el temps que triguin a trobar-ho al diccionari.

Compto que respons i responsori, per poques misses que hàgiu oït o poques lectures clàssiques que tingueu (són oracions o fragments de résos), us han de sonar; segurament no tant, per no dir gens, responsió, un sinònim de resposta perdut en la nit dels temps. Però de tots els fantasmes d’aquesta família, probablement el més elegant és respòs, que vol dir ‘tornada’. La tornada d’una cançó entesa com a contesta d’una veu secundària, o col·lectiva, a la veu principal que diu el text (els diàlegs cantats eren un gènere freqüent en el variat repertori medieval); de fet té un germà lleig, responement, que n’amplia el significat més enllà de l’àmbit musical i l’estén a goigs, lletanies i pregàries. Si la música moderna catalana fos com la de qualsevol altre lloc, aquests dos termes es podrien aplicar perfectament a les lletres de regató, que són les lletanies d’avui.

No tan pintorescos però, en canvi, molt més vius són el substantiu correspondència, una paraula que explica ben gràficament el seu propi origen (dos que es responen l’un a l’altre), i corresponsal, força menys clara pel que fa a l’origen. En realitat, el periodisme la va prendre d’una figura anterior: l’empleat d’una firma comercial que la representava a l’exterior i que solia comunicar-se amb la central precisament per correspondència (parlem de fa molts anys). Sempre m’ha fet gràcia que la llengua italiana faci servir per a designar aquest ofici el mot corrispondente, corresponent, i dispenseu-me l’acudit fàcil per acabar això, al nostre ídem.