Lildami: “La nostàlgia d’un passat feliç i millor m’ha impulsat a crear”


La mostra que no queden gaires preguntes originals a fer a Lildami sobre el seu darrer disc, “Viatge en espiral” (Halley Records, 2021), és que les qüestions que se li plantegen es repeteixen un i altre cop a les entrevistes que fa. Fins i tot, aquella sobre perquè prefereix els sentiments a les drogues a les seves cançons, interrogant al qual sempre respon deixant clar que Lildami i Damià Rodríguez (Terrassa, 1994) són la mateixa persona i no dues diferents; i, per tant, si Damià Rodríguez no està maleït ni freqüenta la mala vida, doncs Lildami tampoc. És per això que se li proposa una entrevista basada no en preguntes sinó en repreguntes a respostes que ja ha donat en algun moment abans. Ell, dempeus al terrat comunitari de casa seva, sembla entusiasmat. “Brutal, m’encanta”, diu tot rient i pentinant-se contra un vent que, ara més que mai, li és musicalment favorable.

Comencem: “No se’ns pot classificar: ens caracteritzem pel factor sorpresa i el seguirem utilitzant perquè ens hi sentim molt còmodes” (Nació Digital). Per què és tan important aquest ‘factor sorpresa’?
No sé si diria el ‘factor sorpresa’ en sí, però crec que, al final, per un artista estar confortable és el pitjor que pot tenir. Estar en un espai de seguretat tota l’estona i estar fent sempre el mateix crec que és sempre el pitjor si tu, com a artista, intentes aportar alguna cosa diferent i fer coses noves, que jo crec que al final és la gràcia. Jo ho hagués tingut molt fàcil: agafar els temes que m’han funcionat abans, tornar a polsar la tecla… I vinga, i a viure (riu). Però crec que m’agrada anar a dormir amb la sensació que estic fent quelcom que m’omple i, per mi, fer quelcom que m’omple passa pel camí d’intentar punxar-me a mi mateix; de derrocar allò que he construït abans i fer coses noves.

I quines són les coses que t’incomoden?
Mira, et diria que el què més ‘pal’ em fa ara és quan veig els rapers, que sobretot és una cosa que fa molt el rap, parlar de l’ego, tota l’estona de: “Buah! M’he follat a no sé qui, tinc tants diners, tinc aquest cotxe!”. Potser perquè m’estic fent un ‘pureta’ (riu), eh, però ho veig ara i és com: si només pots parlar de ‘pasta’, que pobre que ets; si només pots vacil·lar d’això, que poc que tens a explicar al món.

“A mi, personalment, hi ha altres coses que em criden més l’atenció que els diners” (Enderrock). Quines?
(Riu) Eeehhh…. Doncs ara mateix estic en el mood que òbviament la música és la meva forma de viure, la música m’està portant diners, tot i que ningú es pensi que ‘ando en el dolar’, però sí que és cert que em permet viure del que m’agrada fer. Llavors això ‘mola’, però al final crec que hi ha coses que t’omplen molt més, com, per exemple, tenir una empresa amb els meus col·legues, estar ‘currant’ i que jo no tingui la sensació que vaig a treballar quan faig un ‘bolo’, sinó que amb tots amb els qui estic treballant són els meus col·legues.

“Si no parlo de putas o de drogues és perquè no és la meva puta vida. Soc un ‘tio’ normal. No faig apologia de drogues perquè ni passo coca ni me’n foto […] Entenc que queda molt bé, però es tracta de no posar filtres.” (ElNacional).
(Riu) Això vaig dir? Això és una cita literal? I aquest ‘tio’? Que malament que parla; que malparlat, déu meu.

Lildami no és, doncs, un personatge impostat de cap manera?
Segur que hi ha coses que les forço sense voler o… Jo diria que no, eh? Perquè el què sí que em passa és que la gent em coneix en persona i diu: “Hòstia! Però si ets igual que el que estàs cantant!”. Perquè estem acostumats a que se’ns ven el contrari; se’ns ven un ‘tio’ que és el més ‘chungo’ i no sé què i després quan parles amb ell t’adones que, al final, som persones i que som gent igual. Però sí, sí, estic bastant d’acord amb allò que vaig dir allà… En general la música està plena de flipats, d’egòlatres i de… no vull dir paraules malsonants (riu).

És possible que adoptis aquest estil com a forma d’allunyar-te del prototip de la música urbana i mestissa, de l’estil metropolità?
Sí, és que… Estic en un punt que m’identifico amb molt poques coses de les que veig. Quan vam sortir, per exemple, fa dos anys amb el primer disc que érem com… els del rap ens van començar a dir: “No, perquè ara estàs fent pop, perquè ara ets supermainstream i no sé què, i els del pop ens deien el contrari: ‘No, perquè tu ets ‘superrap’, ‘supertrap’, no sé què…”. I és ‘en plan’: és que ‘me la suda’. O sigui, ‘me la suda’ el que pensin uns, ‘me la suda’ el que pensin els altres…

En la intersecció entre rap i trap, potser.
Sí, però després tinc temes que els escoltes i dius: en què es diferencia això d’un tema de pop? Vull dir, que jo crec que la part ‘guai’ és que estem creant un estil o alguna cosa així, amb tota la humiltat. És com molt difícil de replicar. No ho sé, no ho sé, no ho sé…

Com vas trobar durant la pandèmia la inspiració creativa per escriure els temes de Viatge en espiral?
Uf…! Jo crec que hi ha molta nostàlgia. El sentiment aquest que jo crec que tot l’ésser humà té de ‘cualquier pasado fue mejor; cualquier momento anterior fue mejor’, i pensar: tornaré a ser tan feliç com vaig ser fa mig any o fa un any? I és quelcom que encara ara penso i segur que vosaltres també penseu. Jo crec que aquest és un sentiment que està molt present de dir: i si ja ha arribat el pic de la meva felicitat o de la meva existència? Crec que és un sentiment que està molt present en el disc, però no com a cosa que hagi de ser dolenta.

La nostàlgia com a motor de la creativitat.
Sí, sí, sí…

Parlem de ‘Maleducats’, primer festival de música urbana de Catalunya, el qual programes. Tenint en compte la incertesa de la pandèmia, es farà finalment al juliol?
Estem en un escenari on fer previsions de cara a dos mesos és impossible. No volem fer un pas en fals: si ho podem realitzar aquest any, doncs serà increïble, però potser posposem i fem una petita versió aquest any… encara està una mica en l’aire.

Per acabar, què els hi diries a tots aquells catalans que encara avui no saben qui és Lildami?
No ho sé. Que em donin una oportunitat: és impossible que agradin a tothom, els meus temes, però segur que n’hi ha algun que t’agrada. Jo crec que aniria per aquí. Més que res perquè segur que t’explico coses amb les quals et sentiràs identificat o identificada. Segur. Sí, però ‘bueno’, que tampoc es forcin a escoltar-me, que tampoc obliguem a ningú… (riu).

TOTES LES NOTÍCIES