Parlava ahir mateix amb un amic. M’explicava com un amic seu de més de 25 anys d’amistat s’havia mort feia menys de dues hores en un accident de cotxe. Pel que sembla li va agafar un ictus mentre conduïa. I així sense més ni més la vida se’n va. Tot va acabar. Un Nadal difícil per a la família. Com jo he estat dues vegades a punt de morir ja havíem parlat de la mort i de la vida diverses vegades en les nostres converses.
Parlant justament sobre la vida, i que cal viure-la, que has de tenir moments de “carpe diem” i que no tot ha de ser pensar en el futur. És a dir, mantenir un equilibri entre pensar en el futur i viure el present. La relació amb els teus pares, fills, família en general i amics. Ningú pensa en la mort, tots pensem que serà quan tinguem 80 o 90 o una mica més. Però, la vida se’n va quan menys ho esperes.
Per exemple, ara mateix a Lleida acaben de dir que els casos greus d’ictus només es poden atendre de 9 h a 14 h. Com si només un ictus et pogués succeir en horari d’oficina. Si tens un ictus a les 15 h de la tarda a Lleida, una cosa greu i d’atenció immediata, et trobaràs amb un problema afegit. És alguna cosa no sols per a reflexionar sinó, a més, pel que cridar i tal vegada fer una mobilització. La salut és un dret de tots. O no? Perquè paguem seguretat social. Perquè en cas d’un ictus no t’atenguin. Reflexionar i/o mobilitzar-se. Augment del 7% en les alertes per “Código Ictus” en la Comunitat de Madrid durant octubre de 2025
Tots els articles a www.juanjuncosa.com.