És un mot interessant. Aparentment, si més no. Te’l mires així, a ull nu, sense saber-ne res, i no pots no sucumbir (si ets dels que tenen el cucarró de la llengua i el joc a dins) a l’atracció del joc de paraules, de l’associació de mots… Segur que una cosa o altra et ve al cap.
D’entrada, la primera que t’hi podria venir és que abans en dèiem a la castellana, escolta: “Els escoltes del president…” És un dels molts esforços de normalització que vam fer, i que molts encara continuen fent, perquè com que es tracta d’un mot de baixa freqüència no hi ha gaires opcions de practicar-lo i, per tant, l’aprenentatge no se sedimenta tant. Ara bé, la gràcia, o la ironia, és que… No, espera’t, ho deixo per més endavant, ja veureu per què.
Primer diré que el qui encara sembla tenir més juguera que nosaltres és el diccionari. L’etimològic, en aquest cas. Perquè col·loca escorta (i el seu derivat escortar, l’únic que ha generat) a la família, precisament, de… escoltar. Sí, tal com ho sentiu. Sembla un acudit, però no. A veure, aparentment hauria de poder ser, per les evidents similituds formals, però la veritat és que comparant els orígens costa una mica més de creure. Escoltar prové inequívocament del llatí vulgar auscultare, mentre que escorta, atenció ve de: “l’italià scòrta, derivat de scòrgere, ‘observar, guiar’, al seu torn del llatí vulgar excorrigere, ‘redreçar, rectificar (el camí)’, derivat de corrigere, ‘corregir'”.
No ho sé, jo no hi veig gaire proximitat, la veritat. En fi, almenys aprofitaré l’avinentesa per afegir que m’ha sorprès l’escassedat de la família d’un verb, aquest sí, tan freqüent (i tan polèmic, per la confusió recent amb sentir) com escoltar, que només compta amb… no diríeu mai quants derivats? Doncs no arriben a deu. Menys d’una dotzena per a una paraula amb una freqüència d’ús elevadíssima. Xocant, oi? Eh que si us ho haguessin preguntat, n’hauríeu dit molts més? Jo també. Com sol passar, a més a més, els més bonics acostumen a ser els menys coneguts, com ara els pintorescos sinònims, escoltet i escolteta (‘Acció de dir una cosa amb reserva, a cau d’orella’) o escoltívol (‘De bon escoltar’). Per sort, cal dir que també n’hi ha un de lletgíssim (escoltament) que no ha fet gota de fortuna, i esperem que continuï així.
I quina moral en traiem, de tot plegat? Bé, si és veritat que, tal com assegura el diccionari especialitzat, la relació entre els dos verbs és tan estreta, sembla que no hi ha més remei que deduir-ne que la petició del president Puigdemont que li posin escorta ha de ser necessàriament escoltada pel conseller. Una mica banal, avui, oi que sí?