Conversem amb Dani Guillem, periodista que s’ha reinventat per les passions que més l’aventuraven. Ha treballat als mitjans de comunicació, ha fet comunicació corporativa i política, i ara impulsa un pòdcast sobre la vida nòmada i el món del càmper i les autocaravanes.
Per a començar, m’agradaria saber com vas desenvolupar aquesta passió pels viatges.
Doncs jo soc un enginyer electrònic fracassat que sempre va voler fer ràdio i que a través de la ràdio va arribar al món del periodisme. En el món del periodisme, bàsicament tinc tres etapes. Una és en mitjans locals i després faig el salt a mitjà català, que és la SER. D’allà passo a comunicació política i, més tard, salto a l’empresa privada durant cinc anys. A partir d’aquí, començo una etapa de gairebé vint anys que s’acaba. Em reinvento i m’ho munto per lliure, i l’etapa dels viatges comença entre l’etapa política i l’etapa d’empresa privada. És aquí on el meu cap comença a fer run-run i vol convertir aquesta passió també en una oportunitat professional. Veig aquesta oportunitat de fer un pòdcast sobre aquest tema.
Quins són els inicis del pòdcast InSedentarios, un espai de debat sobre el món de les autocaravanes, però també un generador de comunitat?
La veritat és que, com en tots els projectes, quan comences fins que el projecte es materialitza, els projectes tenen vida pròpia: acaben començant, canviant i transformant-se. El projecte ha acabat essent bàsicament tres espais: un espai on explico experiències de gent nòmada que viu viatjant, “traviatjant”, com es comença a dir ara; un espai que conserva més la meva etapa periodística de legislació, normativa i problemàtiques que estan apareixent i que s’han de tractar des del sector del caravàning; i un tercer espai de debat, perquè hem fet molts debats i els continuaré fent, intentant “arrencar crostes”, com es diu, o “aixecar ampolles”. Perquè en realitat, els primers que hem de fer autocrítica som nosaltres mateixos sobre el nostre propi sector i intentar millorar-lo dia a dia.
Sembla que el fenomen de les autocaravanes està de moda. A què creus que es deu?
Sovint es diu que la pandèmia va ser el detonant d’aquest fenomen, però no és del tot així. Si mirem les xifres de matriculacions i vendes abans de la pandèmia, ja anaven a l’alça. El 2018 ja es notava aquest creixement, el 2019 es van assolir xifres rècord, i fins i tot abans ja hi havia una tendència clara. Ara bé, és cert que a partir de 2021 es va produir un efecte bombolla, i des de llavors les matriculacions i vendes han anat baixant.
Per què creus que passa això?
Jo crec que durant la pandèmia molta gent va adoptar un enfocament carpe diem, aprofitant el moment i buscant viure d’una manera més saludable. El turisme del caravàning té molt a veure amb aquest estil de vida: més contacte amb la natura, més llibertat i mobilitat. A més, durant la pandèmia l’aspecte sanitari va ser clau: viatjar, dormir i menjar dins d’un vehicle oferia una sensació de seguretat que molta gent buscava.
Quin perfil de persones acostumen a practicar aquest tipus de turisme? És un perfil divers o més aviat homogeni?
Ha canviat molt. Abans era sobretot un turisme de gent gran o jubilada. El típic era algú que havia treballat tota la vida, ja tenia la hipoteca pagada, i en jubilar-se invertia en una gran autocaravana, com una motorhome, per a gaudir del temps lliure. Ara el perfil és molt més jove: persones d’entre 18 i 35 anys que no volen esperar-se a la jubilació per a gaudir de la vida. Busquen un estil de turisme més lliure, en contacte amb la natura i amb valors més sostenibles.
I acabem parlant de què ens ofereix el futur, i d’un destí de somni que encara no has tingut l’honor de visitar amb autocaravana.
Tinc moltes ganes de caminar, de descobrir llocs, d’optar per la carretera que no és la convencional, i de descobrir noves rutes. Tinc esperit una mica aventurer. El meu destí de somni és Amèrica del Sud. I no sé si mai el podré visitar, però m’encantaria.
Text i fotos: El Monocle