Dels pecats del piu nostre senyor se’n riu. Aquesta sempre ha estat una de les meves dites de capçalera, per aquest to tranquil•litzador que té (i que malauradament no és gaire habitual en el terreny de la saviesa popular, on abunda el moralisme). I encara que el piu en qüestió no té res a veure amb la veu de l’ocell, conceptualment parlant, sí que comparteixen origen, ja que es tracta d’allò que anomenem un mot de creació expressiva o onomatopeic.
Hi va haver un temps, no gaire llunyà, que el verb piular tenia un ús popular molt freqüent: es referia a l’acció de confessar una acció condemmable. Els malfactors piulaven si la poli els escanyava amb prou traça i la canalla piulen si els pares els collen prou després de la malesa. Després, tebeos i films van esbombar cantar i aquest ús ha quedat limitat al terreny literari, secció novel•la negra (tanmateix ben esponerosa). Això sí, la parla popular en conserva el rastre a l’expressió ‘no dir ni piu’.
Quan Twitter va aterrar per aquí, fa ben pocs anys per més que ens sembli la prehistòria, el primer debat va ser si de l’acció d’enviar un missatge a través d’aquesta xarxa n’havíem de dir tuitejar o piular. La clàssica disputa entre adaptadors i amics del tal-com-raja, igual com havia passat prèviament amb bloc/blog i, abans, amb software/programari. Ara que Twitter ja parla en català sembla que la piulada ha pres un poc d’avantatge sobre el tuit, i jo me n’alegro. Però és un debat amb menys suc del que sembla, perquè la xarxa social va ser batejada amb aquest nom precisament a partir de l’onomatopeia del cant dels ocells en anglès (com allò del bub bub versus guau guau en versió ornitològica).
Això sí, contràriament al que sol passar amb els vocabularis específics de la tecnologia, la família del piu podrà aprofitar bona part del material ja existent: un piulaire serà un participant molt actiu, un que fa piu-piu, lògicament, el que en diu alguna, la ja esmentada no dir ni piu equivaldrà a no respondre a un missatge i tot plegat, com ja es veu, serà una gran piuladissa. Fins i tot, si volem, podrem posar en circulació el terme piulet, que, essent la veu de la cria, es podria fer correspondre als primers temptejos dels debutants en la matèria.
Una curiositat de regal: el tuit anglès original ja tenia un cosí germà autòcton, concretament el tuït, amb aquesta dièresi que reforça la pronúncia de la i. Que què és un tuït? Doncs un ocell, és clar. Concretament un parent del pardal que respon al nom de Lanius excubitur.
