Els malalts d’ Alzheimer que pateixen aquesta malaltia ens necessiten a tots. Necessiten als investigadors, als sanitaris, als cuidadors, a la seva família, a les institucions; necessiten a tota la societat. Quan apareix la malaltia, no només afecta el seu cervell, sinó que tot el malalt queda implicat des del seu cos fins a la seva capacitat de pensar i de raonar, influïdes pel dolor o les limitacions imposades per la malaltia.

Les persones no poden ser compreses, el malalt té un nom, una història, uns costums, un entorn que va molt més enllà d’uns símptomes, un diagnòstic. El malalt necessita que ens preocupem també d’ell que és qui la pateix. Qui pateix la malaltia d’Alzheimer no recordarà qui l’està cuidant. Però nosaltres, que encara conservem la facultat de recordar, no hauríem d’oblidar que ell encara és una persona. És una persona viva que sent i que transmet emocions. És una persona que motiva a altres a cuidar i a voler encara més. Ell no pateix per la seva situació neurològica excepte quan pateix processos que li poden provocar incomoditat, com són les infeccions respiratòries, urinàries, els dolors, els vòmits, etc.

I aquí està la seva esposa i la resta de la seva família per detectar els seus símptomes molestos i encomanar-nos a professionals perquè li alleugerim. Quan un metge especialista diagnostica a un membre de la família aquesta malaltia es produeix un cop dur per a tots els seus membres.

Però, en general, és un sol dels membres d’aquesta família el que s’encarrega de les cures principals del malalt; però, és essencial que no es faci càrrec de tots els problemes.

Els altres familiars han de col·laborar amb ajuda física, econòmica i moral, rellevant-se en algunes tasques i cooperant en les decisions. Aquesta col·laboració és, sobretot en les últimes fases, de vital importància pel fet que el desgast físic i moral és més gran. Aquestes persones, a les quals se’ls deteriora la memòria progressivament, no perden la sensibilitat física ni afectiva.

Capten el somriure, accepten i agraeixen les carícies. Són capaços de captar l’afecte dels que els cuiden. Potser la societat en general hauria de prendre consciència que ajudar els cuidadors és ajudar els malalts que ells tenen cura.

Per això, tots hauríem d’aportar la nostra solidaritat, cadascun amb les nostres possibilitats, com a individus, com a professionals, com a comunitat, com a institucions, com una societat que no ha d’abandonar a cap dels seus membres. Aquestes persones amb demència avançada ens necessiten a tots, als investigadors, als professionals sanitaris, als cuidadors, a la seva família, i a les institucions; necessiten a tota la societat.

La malaltia d’Alzheimer té un final i com tot malalt en fase terminal té dret a morir en pau i amb dignitat. La seva família podrà enfrontar-se millor a la seva pèrdua si ha mort d’una manera serena i sense patiment, una cosa al que tota persona té dret.

A qui pateix aquesta malaltia, la memòria se’n va per sempre, però la seva família mai oblidarà l’afecte que els va transmetre.

Passar l’última etapa de la malaltia a casa, envoltat de el benestar que ens ha facilitat la vida i de la gent amb qui l’hem compartit seria un privilegi per al malalt i per a la seva família, si és possible.