Lentament passa un d’estar arrossegant-se a estar dret. A poc a poc comences a caminar i sortir del fang tot això sense adonar-te’n. Cada vegada ets més fort però tot i així et sents fràgil.

Persones, lletres de cançons, l’aire i tantes coses més tornen a fer-te sentir que hi ha vida. Tornar a sentir les teves cames després de quedar invàlid és indescriptible. La vida et brinda una segona oportunitat, aquesta fragilitat que sents fa que no vulguis creure en la fermesa d’aquesta oportunitat, és normal tenir por però només fins a cert punt.

Com diu U2 en la seva cançó Beautiful Day el que no tens no ho necessites ara. Què perdut aquesta un somiador sense imaginació un lluitador sense metes. Una petita espurna encén un gran foc, una mà estesa fa brollar llàgrimes, es sentir el vent i la pluja, conec la part invisible del món i tinc el do d’emocionar als que m’envolten.

Havia oblidat i enterrat els meus preciosos dons i amb ells la vida, ella segueix endavant amb tu o sense tu. Tornar a caminar cal fer-ho sense rancúnies, sense pors, sense res perquè com més lleuger es va més ràpid es va.

Pors o retrets són pesos que t’impedeixen volar i volar és meravellós. Cal donar passos ferms en la boira, cap a endavant ens portin on ens portin. Sóc fràgil si i també capaç d’afrontar qualsevol nou repte a què la vida, ja que la vida només cal viure-la. Ni enrere ni endavant ara.

Tots els articles a www.juanjuncosa.com.