Com cada dia, un pare porta al braç a la seva filla a l’escola maternal. En arribar-hi, de sobte la mossa es posa a plorar desconsolada, sense motiu aparent. Encara ara la noia, que ja té quinze anys, no sap perquè esclatà en plors.

Aleshores, el pare, prolix en donar explicacions, l’asseu a un graó de l’escala, s’ajup davant d’ella, li agafa les mans i li recorda per quins motius va a escola i ho ha fet sempre contenta, discurs esgotador que no serveix de res, donat que la noia continua plorant a llàgrima viva, sense aclarir per què ho fa.

En aquell mateix moment passa la mare superiora, veu l’espectacle i d’una revolada, sense dir mot, pren la mossa en braços, al moment aquesta deixa de plorar i la monja tot seguit se l’emporta cap a la classe. Al meu parer, la mare superiora va donar a entendre que a vegades no cal donar tantes explicacions i fer valer un xic més l’autoritat moral que ens confereix ser pares.

Als meus progenitors, i a tants altres del segle passat, no els calia dir res, només amb una sola mirada de reüll n’hi havia prou per a fer-nos saber si consentien o desaprovaven els nostres actes o intencions. Penso que anem d’un extrem a l’altre, sense terme mig o moderat. Em dona la impressió de que els progenitors del segle vint, en general, eren rígids i severs en escreix i els d’ara, moltes vegades, són en excés complaents i permissius.