Els camins de Folgueroles són al capdavall els camins de Jacint Verdaguer, que es va moure per la plana de Vic i per Barcelona; que també va fer una estada al Vallespir, atret pel massís del Canigó; i que també, entre força altres llocs, va pujar al santuari de la Mare de Déu del Mont, a l’Empordà, del qual va escriure que «no sé al món un mirador més bonic. Sols trenquen sa dolça soledat els ocells amb sos càntics, els pagesos i devots amb ses oracions, el vent amb ses remors i, de tant en tant, algun llamp que parteix aqueixes roques, sense fer mal a ningú». Però tornem a Osona.

Anem primer fins a l’església romànica de Sant Esteve de Vinyoles d’Orís, a les Masies de Voltregà. Verdaguer hi va fer de capellà durant dos anys (1871-1873). A l’hort de la rectoria, el poeta hi va plantar un llorer, l’arbre dels poetes i de la immortalitat. Va ser amb les fulles d’aquest llorer que es va teixir la corona que el bisbe Morgades li va imposar el 1886, en ser proclamat «poeta de Catalunya». A tocar de l’entrada de l’església hi veureu un bust del poeta.

Anem també fins al Mercadal de Vic, que té en el carrer de Jacint Verdaguer l’entrada més gran a la plaça. Diversos punts de la ciutat evoquen la vida d’estudiant de Verdaguer i dels cercles intel·lectuals en què es movia. Si entrem al Museu Episcopal (un edifici modern, del 2002, situat en el número 3 de la plaça del bisbe Oliba), podrem veure la col·lecció Verdaguer. Val a dir que el primer Museu Episcopal va ser inaugurat el 1891 en un pis de sobre l’antic claustre gòtic de la catedral. Els cinc objectes de la col·lecció són els següents:
a) el bressol
b) el diürnal
c) una pintura sobre metall amb el retrat de Verdaguer
d) una medalla del centenari del seu naixement
e) una medalla commemorativa de Verdaguer com a Fadrí Major de les Lletres Catalanes.

Finalment, anem a un dels santuaris més bonics del barroc català, Santa Maria de la Gleva, a les Masies de Voltregà. Verdaguer hi va viure els moments més dramàtics de la seva vida, ja que el bisbe de Vic l’hi va confinar per força el 1893. Els motius són diversos i, en bona part, feridors. Malgrat tot, el poeta hi va continuar escrivint, ni que fos per defensar-se d’unes acusacions severes. Es pot visitar la cambra on va sojornar el poeta, des d’on es contempla un panorama extraordinari sobre el riu Ter. Llegim-hi els primers versos de Flors del Calvari.

Jo dels misteris del sant rosari
sempre granejo los de dolor;
i a collir roses vaig al Calvari;
no les mereixo, les del Tabor!

Dau les corones a qui les vulla,
les de la terra s’han de marcir;
jo en vull una altra que el vent no esfulla,
mes amb la vostra l’haig de teixir!

Els camins de Folgueroles ens podrien portar, més endavant, per Europa (França, Suïssa, Bèlgica, Alemanya, Rússia) i també per Palestina, Líbia, Egipte i Síria. Déu n’hi do quants viatges va fer Verdaguer!

CURIOSITATS

• Al santuari de la Mare de Déu del Mont hi ha un monument, inaugurat el 1986, dedicat a mossèn Cinto. Podeu llegir-hi, gravats, els darrers versos de Canigó.
• La ruta Verdaguer per Barcelona comença en el monument a Colom i passa per les basíliques de la Mercè i de Santa Maria del Mar, el carrer de l’Argenteria, la catedral, l’església del Pi, l’Ajuntament i el Palau Moja. L’itinerari també entra a l’Eixample i arriba fins a Vil·la Joana, a Vallvidrera, on Verdaguer va morir el 10 de juny de 1902.
• A Youtube podeu veure dos vídeos relacionats amb l’última etapa de la vida de Verdaguer (són vídeos exposats a l’espai del Museu d’Història de Barcelona de Vil·la Joana): En defensa pròpia i L’enterrament de Verdaguer.
• El santuari de la Gleva, del segle XIII, destaca per la seva majestuositat. I té un magnífic retaule barroc, de l’escultor Pau Sunyer. Segons la tradició popular, el nom de la Gleva li ve del lloc on una pastoreta del Mas Codines va trobar la imatge de la marededeu: dins un forat, protegida per dues columnes de terracota que aguantaven una gleva, és a dir, un pa de terra cohesionat per les arrels de les herbes.

David Paloma / Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya