He sentit a una radio catalana que uns emprenedors han començat a comercialitzar una cosa tan simple com aigua de mar. Que, avalats per l’ús declarat que en feia i suposo que fa en alguns dels seus plats, un cuiner com Ferran Adrià, han tret al mercat aquest producte destinant-lo a la preparació de plats de peix en general i arrossos en particular.
A mi, que soc net i nebot de pescadors, la proposta no em ve de nou. Recordo el vell ranxero de la barca del meu avi Quiquet explicant-me com la feia servir a bordo per cuinar si algun dia es trobava faltat d’aigua potable.
Però, per fer honor a la veritat, també recordo la meva àvia fent-me prendre algun gotet que altra d’aigua de mar per purgar algun empatx de no recordo ben bé que. Com recordo la meva àvia, ja molt més gran, demanant-li al meu oncle –l’hereu de l’avi Quiquet- que quan anessin per fora (eufemisme que definia aquella distància en que hom perdia de vista la costa) recollís una ampolla d’aigua de mar per rentar els ulls de la meva cosina, propensos a infeccions i conjuntivitis diverses.
Tot sembla indicar doncs que el que s’acaba de comercialitzar és un producte miraculós. Però potser cal també recordar que per cada 1000 grams d’aigua, en tenim 35 de sal. I que un dels greus problemes de la nostra societat és la hipertensió derivada, entre altres coses no massa explicades, del consum excessiu de sal.
Però no serè jo qui criminalitzi l’aigua de mar. Fins i tot us haig de confessar que, fruit d’aquells gotets d’aigua de la meva àvia i els meus coneixements de fisiologia, a l’estiu tinc a la nevera aigua amb una mica de sal (5 o 6 grams per litre) al costat de les altres begudes, per ajudar-me a passar la set quan aquesta és massa intensa i amenaça amb omplir-me la panxa de gas a cops de gasosa. L’únic que m’agradaria recordar és que, com deia el meu avi Quiquet, no s’ha d’abusar de res encara que s’hagi de fer servir tot.
Espero doncs que l’aigua de mar no passi a ser la crema de llet del segle XXI.