Aprendre a perdonar no és una cosa que passi d’un dia per a l’altre, i tampoc no significa justificar el que et van fer, ni oblidar el mal. És més aviat un procés intern perquè jo pugui viure amb més tranquil·litat. Primer, val la pena reconèixer el que sento sense intentar minimitzar-ho. Després, intentar entendre que perdonar no és el mateix que reconciliar-se.
El perdó és més per a alliberar-me jo que per a beneficiar l’altra persona. De vegades ajuda a canviar una mica les coses, no per a excusar el que va passar, sinó per a entendre que les persones solen actuar des de les pròpies limitacions, per ferides o per ignorància. Això no treu responsabilitat, però pot suavitzar la càrrega emocional.
També és útil preguntar-me què m’està costant deixar anar exactament, és la sensació d’injustícia? La por que torni a passar? Identificar això em dona més claredat sobre el que necessito guarir.
El perdó sol venir de mica en mica, quan decideixes deixar d’alimentar constantment el record amb la mateixa intensitat emocional. Puc ajudar-me amb coses com escriure el que sento, parlar-ho amb algú de confiança o, fins i tot, anar a teràpia si ho necessites tal i com vaig jo.
De vegades, el primer pas no és “perdonar”, sinó simplement deixar de fer-me mal a mi mateixa recordant-ho una vegada i una altra. El perdó neix dins meu. És una decisió que prenc jo, una cosa interna que trio jo. Potser l’oblit no és una elecció, però el perdó sí que ho és. Quan elegim perdonar, et sents millor amb tu mateixa. Deixes de donar la culpa, de sentir rancúnia i odi cap a aquella persona, de desitjar venjança, de donar-li voltes i recrear-te en el teu dolor, i per fi pots girar full. De deixar de mirar allò que t’han fet i començar a veure aquesta persona amb acceptació, amb amor o, qui sap si amb indiferència. Perquè on hi ha rancor només hi pot haver odi i malestar, i això perviu en mi fins que decideixi perdonar-me o perdonar-lo.
Com veus, igual que tots cometem errors, tots tenim la capacitat de perdonar i d’adonar-nos que res és tan important com per a no fer-ho. A més de saber que un dia jo també podria necessitar que em perdonin.
Si tens oportunitat i vols fer-ho, estaria bé que li diguessis a aquella persona a qui guardes rancor el que esperes d’ella, a més de dir-li que la perdones per no haver sabut o no haver pogut donar-te això en el passat. I, també, que l’acceptes com és, un amic, una cap, un pare, una germana, una veïna… això és molt important.
Amb respecte, sent clar, honest, mostrant el teu dolor i deixant veure la teva debilitat (tots som febles i tots patim quan algú ens fa mal, per si encara hi ha qui creu que pot aparentar que a ell li és igual).
Ets capaç de mirar endavant i, encara que no hagis oblidat (perquè no hi ha un aparell que extregui això de la teva memòria), almenys pots avançar. I ho he fet per mi, perquè volia alliberar-me. Després ja veurem si vull tornar a confiar en aquesta persona, si vull seguir al seu costat o si prefereixo allunyar-me’n. En definitiva, felicitar-me perquè he fet alguna cosa més que quedar-me ancorada en la rancúnia. I ho he fet per mi.
Es diu que darrere de la foscor sempre s’encén una llum, que darrere dels núvols sempre hi ha el sol i, sobretot, que de mi depèn decidir ser feliç malgrat el que m’hagin fet. De vegades necessites temps per a processar, lamentar i deixar-ho anar per a perdonar.
