Ho podríem fer en forma de joc i com a mínim riuríem una mica: per què creieu que el ministeri espanyol corresponent s’ha dedicat a canviar els accents dels rètols de les autopistes catalanes per posar-los en castellà? Així, ara Alcarràs s’ha convertit en Alcarrás, la Sènia en la Sénia i Barberà en Barberá.
Algú podria suggerir, doncs, la hipòtesi d’un dissenyador gràfic en pràctiques fent exercicis amb nocturnitat i traïdoria; un altre aventuraria un atemptat de falsa bandera i que en realitat no ho ha fet el Ministerio sinó un indepe; un tercer potser diria que la cosa és una continuació de la batalla de València (la de l’accent, no la famosa dels anys vuitanta, quan els fatxes posaven bombes a casa de Joan Fuster); i un quart tal vegada es despenjaria amb alguna altra explicació encara més improbable. En aquests temps líquids (i desgraciats) que ens ha tocat viure, qualsevol bestiesa pot ser.
Dissortadament, però, no cal fer jocs perquè la veritat és palmària i la sabem tots: Espanya, i els espanyols, i els ministres espanyols els primers, no fan sinó seguir el projecte que fa tres segles que malden per culminar i que no és altre que exterminar-nos i exterminar qualsevol rastre de catalanitat. Ja poden ser d’esquerres, de dretes o del mig. Perquè qui seria capaç de sostenir sense que se li escapés el riure que la posició d’un accent pot influir mínimament en el reconeixement del topònim que acompanya? Milions de conductors circulen per totes les carreteres d’Europa i llegeixen els rètols en molts idiomes que desconeixen, i si no els entenen recorren als altres ginys de què disposen, en comptes de reclamar a les autoritats que els els dissenyin al seu gust.
Els espanyols sí. Els espanyols, que han fet de la incultura una marca, són capaços de brandar la llegendària ineptitud verbal dels seus com a excusa per justificar l’injustificable. No els fa vergonya argumentar públicament que la possibilitat (una possibilitat òbviament impossible) que una senyora de Zamora se salti la sortida de l’autopista perquè hi diu Celrà en comptes de Celrá justifica aquesta despesa inútil de diners. Als castellans, a diferència dels altres pobles civilitzats, no els avergonyeix aparèixer davant del món com a bàrbars incultes, perquè en realitat se’n vanten, i tota pesseta gastada en anorrear la catalanitat és ben gastada. No hi ha entesa, no hi ha raonament possible, amb una gent que, tres-cents anys després, continuen no essent altra cosa que l’enemic.