Com va dir aquell tan encertadament, la política és una cosa massa seriosa per deixar-la en mans dels polítics (i potser no va dir la política sinó la democràcia, però de fet ho podries aplicar a qualsevol concepte, perquè en general deixar les coses en mans de la gent sempre és un error). En aquest cas, l’assumpte va de (mals) traductors aficionats.
Tot plegat ve a tomb perquè aquests dies que tenim el xarbotat del president americà fins a la sopa, ja he llegit més d’un article titulat amb variacions de la famosa frase de l’assessor de Bill Clinton a les eleccions de 1992: “It’s the economy, stupid”. L’exclamació, i encara més l’estratosfèrica promoció que se’n va fer, ho tenia tot per convertir-se en un eslògan modern, tal com efectivament ha estat. El llenguatge a l’era moderna funciona així. Malauradament, però, una altra cosa que també funciona molt són els calcs i les males traduccions; l’anglès stupid és allò que anomenem un fals amic, perquè en realitat no vol dir el mateix que el nostre estúpid sinó que s’acosta més al significat de carallot, imbècil, idiota, ruc o babau. Però això als nostres periodistes, cada dia més collats per les condicions laborals, però també menys llegits i amb menys recursos lingüístics, els és igual: que estúpid ha fet fortuna? Doncs au, tots a repetir-lo robòticament; i així tenim l’hemeroteca plena de titulars (“És la defensa, estúpid”, “Era el finançament, estúpid”…, i així fins a l’empatx) amb un calc com una casa de pagès.
Estúpid, en català, té dues accepcions que difereixen tan sols en un lleuger matís: el ‘toix o curt d’enteniment’ de la primera i el que ‘provoca irritació o molèstia’ de la segona. Però en l’ús oral pràcticament fem servir només aquesta darrera: quan diem “Oh, que estúpid que és aquest nano!” ens referim no tant a la curtor que pugui manifestar sinó a la irritació que ens provoca. L’estúpid català és, més que curt de gambals, impertinent. En canvi, quan ens referim a coses o situacions sí que ens acostem més al primer significat: “Respondre una enquesta com aquesta ja és ben estúpid, no trobes?”
Avui, si m’ho permeteu, acabaré fent una cosa que no he fet mai: un prec. Si ets periodista, o si escrius en un mitjà de comunicació o equivalent, no siguis cap de fava i fes un favor a la llengua i al país, pallús: la pròxima vegada que tinguis ganes de publicar un text amb una variació de la famosa frase, esforça-t’hi una mica. Tros de quòniam.