L’excepcio veritatis —expressió que significa literalment “excepció de veritat”— és un principi jurídic clàssic segons el qual una persona acusada de calúmnies o injúries pot defensar-se demostrant que allò que ha dit és veritat, i per tant l’autor pot quedar exonerat de responsabilitat penal o civil. Es tracta d’un mecanisme antic del dret penal i del dret de la comunicació, mantingut fins avui en molts ordenaments jurídics moderns.
L’exceptio veritatis té les seves arrels en el dret romà, tot i que es consolidà especialment en la tradició jurídica medieval i en el dret canònic. Al llarg dels segles es va convertir en una eina fonamental per a equilibrar dos valors essencials:
- La protecció de la reputació i l’honor.
- La necessitat que els fets veritables puguin ser expressats sense por a represàlies.
Amb la codificació del dret penal a l’època moderna (segles XVIII–XIX), molts codis europeus el van acabar incorporant.
L’exceptio veritatis s’invoca sobretot en delictes contra l’honor, ja sigui per calúmnies (atribuir falsament un delicte a algú) o per injúries (expressions que lesionen la dignitat d’una persona).
En molts ordenaments, aquesta excepció és admesa només en determinats casos. Per exemple, en el dret penal espanyol, només pot al·legar-se quan el fet imputat és constitutiu de delicte i la seva veritat pot provar-se. En matèria d’injúries, el marge és més limitat, ja que la veritat d’un insult no sempre elimina el caràcter ofensiu de l’expressió.
L’exceptio veritatis busca protegir:
1. La llibertat d’informació i d’expressió
Si una afirmació és vertadera i d’interès públic, sancionar-la podria suposar censura o impedir la denúncia de conductes irregulars.
2. La funció social de la veritat
Permet que casos de corrupció, abusos o delicte siguin denunciats sense por que l’autor sigui condemnat simplement per expressar la veritat.
3. L’equilibri amb el dret a l’honor
No obstant això, l’excepció no és absoluta: encara que un fet sigui cert, difondre’l pot no estar justificat si vulnera la intimitat d’algú sense un interès públic clar.