A causa de les experiències passades que tenim, tots els éssers humans desenvolupem la capacitat d’intuir. Això ens permet tenir cautela abans de prendre una decisió. No obstant, no som infal·libles. Alguna vegada a la vida hem tingut un pressentiment que acaba convertint-se en realitat. Fins i tot a través del pas del temps, ens convencem que allò no podia succeir o no podia ser real. D’això en diem pressentiments, o pressentiments. És a dir, és una forma de premonició; encara que no m’estic referint a grans esdeveniments, sinó a situacions personals que ens involucren.
Són aquestes suposicions que vivim i que d’alguna manera pressentim que puguin succeir. En general els pressentiments diuen que són el resultat de les emocions que ens sorgeixen d’alguna informació viscuda interiorment i que, posteriorment, la comparem amb records emmagatzemats.
Sentir un pressentiment és agradable, et fa somiar; et permet anar més enllà dels límits de la realitat i també de la lògica. Fins i tot pots arribar a sentir-te més il·lús anant al compàs del desig que et renova per dins.
De vegades no ho podem explicar racionalment, però sovint hem comprovat, més tard, que les nostres primeres impressions van ser encertades.
Tot i que no podem donar crèdit a totes les sensacions i a tots els pensaments que ens envaeixen, moltes vegades, aquests, són tan intensos que no som capaços de fer orelles sordes. Diguem-ne sisè sentit, intuïció o palpitació. Benvingudes siguin aquelles sensacions que ens ajuden, o bé a protegir-nos, o bé a gaudir del moment.