Si sou lectors habituals d’aquesta columna, pot ser que recordeu quin és el rècordman català de derivació (això de confegir estadístiques és una fal·lera que sempre he tingut i que de vegades ajuda a comprendre la globalitat del fet lingüístic). Es tracta del verb fer, l’únic de la llengua catalana que supera, alerta, els dos-cents derivats. Poca broma. Tot i que en aquest cas aquesta promiscuïtat tan elevada sí que permet fer acudits sobre aquella dèria tan nostra que diu que els catalans no donem coses sinó que en fem.
Sigui com vulgui, el nostre protagonista d’avui també baixa de la mateixa mare. Ofici, matriu d’oficialitat, és derivat culte de fer, i ja apareix ni més ni menys que a les Homilies d’Organyà, al segle XX; catalanització del llatí officium, ‘servei, funció’, el qual al seu torn era una reducció de opificium, derivat de opifex/icis, ‘operari, autor’, que en última instància ens remuntava al compost opus, ‘obra’ i facere, ‘fer’. Llarg, com a periple, però fàcil de seguir. El concepte, doncs, que hi ha darrere de la idea d’ofici és una persona que fa, que opera. Ho corrobora la seva cosina germana oficina, que per als llatins volia dir ‘taller o fàbrica’.
Aquesta idea encara es conserva en el mot oficial com a substantiu: ‘Persona que exerceix un ofici o càrrec’, i també ‘que en un ofici manual ha acabat l’aprenentatge, però encara no és mestre’ (allò de l’oficial de primera, de segona o de tercera’). El diccionari mateix en recull una pila de subaccepcions: oficial d’armes, oficial major, de sala, de carrera, de complement, etc.
Tanmateix, les característiques de la vida moderna han fet que s’hagi acabat escampant molt més l’altre sentit, el que exerceix el mateix mot en funció d’adjectiu, així com tota la branqueta que en penja: cooficial, extraoficial (i extraoficialment), oficialitzar, oficialment, semioficial, mentre que el substantiu només en té un, sotsoficial. Això ens parla d’un món on l’Estat, en tant que creador i administrador de jerarquies (allò que és oficial val més que el que no), té molt més de pes, d’importància, que no pas la feina manual, i per tant la producció. Compta més el reconeixement que l’Estat totpoderós concedeixi o denegui que no pas la matèria concreta de la qual vivim (fins i tot quan l’oficial en qüestió, com són per exemple els de l’exèrcit, no generen estrictament res de material). Si penseu una mica en la quantitat de rètols i títols que ens envolten amb aquest adjectiu (Escola Oficial d’Idiomes, per ex.) ho visualitzareu millor. Crec que poques paraules representen tan bé la idea orwelliana de la submissió de la plebs al poder.