El desenvolupament social i humà que hi ha hagut en temes d’igualtat i justícia, en el feminisme, al llarg de la història i, encara avui, al segle XXI, evidencia que no ens tracten per igual, només, pel simple fet d’haver nascut dona.
Des de petits, hem d’inculcar els nens i les nenes que les professions i els somnis no són per a un gènere o per a un altre; que la diversitat, les generacions, les preferències sexuals i les diferents capacitats han de deixar de causar sorpresa i discriminació, fins arribar al punt on tots ens acceptem i respectem.
El valor d’una dona no està subjecte a cap edat, si és casada, soltera, vídua o divorciada; tampoc si és filla, mare o àvia, si és rossa, bruna o mulata, si és alta o baixeta d’estatura, tampoc per la seva posició social, per la manera de ser o de pensar.
És violència quan s’atempta contra el cos de la dona fent-li mal, quan es castiga la seva autoestima, quan se l’amenaça, quan rep assetjaments, humiliació, deshonra, quan la manipulen, quan l’aïllen sigui a casa, a la feina… És violència quan ens discriminen com a dones, vulneren la nostra capacitat d’actuar lliurement igual que ho fan els homes.
És responsabilitat de totes i de tots trencar amb els estigmes, amb la desigualtat, la discriminació i l’exclusió. Responsabilitat de tothom, però, en especial del gènere masculí per tal de dotar-nos de la igualtat que sempre hem merescut.
Avui, ens enfrontem al “món” decidides, amb un somriure a la cara, amb molts somnis i metes per complir. Siguin quines siguin. No ens hem d’aturar perquè ser dona no és una limitació, és un orgull.
A totes elles, la meva més sincera admiració. Demano de continuar lluitant amb totes les nostres forces perquè ens tinguin en consideració com realment ens mereixem els 365 dels dies de l’any.