El Pau Llonch és un dels principals responsables que el rap hagi entrat com una eina educativa a les aules catalanes. A través del seu projecte Versembrant, ha anat fent tallers per escoles i centres cívics de tota Catalunya en els darrers vuit anys, amb l’objectiu de fomentar la consciència crítica dels adolescents i abordar problemàtiques com el racisme, la xenofòbia o el sexisme a través de l’art urbà i el hip-hop. “Només a través de l’art o de les diferents formes de creativitat es poden tractar aquests temes a l’aula”, assegura l’economista i exmembre del grup de rap català Art Versaris.
Ens trobem a la redacció del Social.cat, uns dies abans de la revetlla de Sant Joan. Tot i estar assegut a un sofà, el Pau no s’està quiet i agita les mans amb molta intensitat en l’aire, al mateix temps que comença a citar tots els seus referents al món de l’educació i la psicologia: Vigotski, Del Río, David Bueno, entre altres. Per la forma que es mou mentre parla sembla que estigui improvisant uns versos dalt d’un escenari, més que fent una entrevista. Aquest flow a l’hora d’expressar-se, com ell li diu, és el que intenta transmetre al seu alumnat als tallers perquè puguin apropiar-se de la seva biografia. Amb ell intentem esbrinar quins són els reptes per promoure un ensenyament més crític i directiu a l’aula, que doni eines a l’alumnat per prendre decisions a la seva vida. Tot això a ritme de hip-hop.
D’on i quan sorgeix la idea de crear Versembrant?
Neix de forma molt orgànica. A mi em contracten fa vuit o nou anys per fer tallers a tots els instituts de Sabadell, amb l’objectiu de combatre l’extrema dreta i l’auge dels discursos xenòfobs i racistes. A partir d’aquí m’adono de la potencialitat que té el rap per connectar amb l’emoció i el pensament crític.
Per què heu volgut centrar els tallers a abordar les situacions de discriminació?
Avui en dia fem moltes altres coses, però sí que ens hem especialitzat, per dir-ho així, en aprofitar els tallers per situar reflexions crítiques a l’aula o en qualsevol espai. Ara fa un any i escaig, especialment amb la pandèmia, ens hem centrat molt més en qüestions biogràfiques i de malestars emocionals, que pensem que són interessants i que entronquen en la nostra proposta més teòrica. Només a través de l’art o de les diferents formes de creativitat es poden tractar aquests temes a l’aula. Amb això som molt radicals.
No hi ha altres aprenentatges que incideixen en la generació d’un pensament crític?
Evidentment hi ha molts altres aprenentatges importants, però els més directius, els que et permeten apropiar-te de la teva biografia i entendre per què fas les coses, sempre tenen molt a veure amb qüestions narratives, com hem après a partir de Lev Vigotski i tot aquest corrent psicopedagògic. Això no vol dir que s’han de deixar de banda aprenentatges més intel·lectuals o cognitius, però es destinen massa hores a qüestions cognitives i massa poques a qüestions directives o emocionals.
En aquest sentit, quina mena d’ensenyaments cal potenciar a les escoles?
Pablo del Río diu que estem en una societat tan potent industrialment i tècnicament que no ens calen més competències cognitives. Ens calen competències directives, que la gent tingui sensibilitat. No ens calen més brokers i enginyers amb cinc carreres. Ho dic amb carinyo, però només amb enginyers no solucionem les qüestions planetàries i els reptes humanístics que tenim davant dels morros.
Cal transformar les prioritats de l’ensenyament escolar, llavors?
No crec que l’educació s’hagi d’adaptar tant a la societat, perquè estem en un marc mercantil-capitalista i això acostuma a significar adaptar-se al que volen les empreses i la societat de consum. No en va, les carreres d’administració d’empreses i tecnològiques tenen més reputació i més sortida. És perquè el mercat els necessita. Donar eines perquè els nanos entenguin aquests determinants socials sí que és educació emocional. Plantejar això és important per no generar persones infelices amb la realitat i que entenguin els determinants socials de la seva infelicitat. Això és polititzar la depressió i els malestars.
S’ha de donar més espai a l’educació emocional a l’aula?
Hi ha un debat interessant en el món de l’educació sobre tot això. Moltes defensores de lo públic pensen que la idea d’introduir l’educació emocional a les aules significa apartar els continguts i el coneixement, i que tot això és una maniobra del capital i de les fundacions privades. Crec que això és un biaix erroni. L’alumnat el que necessita és treballar amb psicotècnies del sentiment, com les anomenem, que els hi permetin entendre’s. El que ens permet treballar això és l’obra d’art, com ens diu Vigotski.
Com reaccionen els nens i els joves quan se’ls proposa fer tallers de rap en un entorn tan institucionalitzat com és l’escola?
Hi ha escoles en què estan molt acostumats a fer-ho. Però sí que és veritat que en un gruix substancial de l’alumnat, especialment a l’ESO, l’activitat sorprèn i inquieta. A vegades hi ha alumnes que s’estan un quart d’hora o vint minuts dient que no ho saben fer. Una persona que durant mitja hora està intentant una cosa tan senzilla com escriure una frase que connecti amb com està i que és incapaç de crear-la, com ha de ser capaç de prendre decisions com a què es vol dedicar o quina carrera vol estudiar? És mitjançant el foment de la creativitat i de donar aquestes eines que podem triar coses a la vida. Per tant, és molt important que la creativitat estigui present a les aules. De fet, la imaginació i l’intel·lecte estan interrelacionats. Això és una cosa que avui la neurociència ens ha demostrat.
Com es poden establir aquests espais de foment del pensament crític a les escoles?
El primer és entendre que cada persona i la seva trajectòria d’aprenentatge és única i irrepetible. És molt difícil dir això en unes aules de 30 alumnes i amb les ràtios que hi ha, sí, però un educador no ho ha d’obviar. El segon principi és que les parets de l’escola siguin permeables d’alguna manera. El professor no ha de saber-ho tot, ni ser un referent en tot, sinó que el que ha d’estar és atent a l’ecosistema ecològic i cultural del nano. Després, l’aprenentatge ha de servir a l’alumnat perquè pugui prendre decisions. Hi ha diverses pràctiques educatives que tenen present tot això, no només la literatura o la música.
Què tenen d’especial, llavors, la literatura o la música?
Són importants, entre altres coses, per una propietat subjectiva del que et passa a tu quan contemples i crees una obra d’art literària: la catarsi, la capacitat d’emocionar-te. Són aquesta mena de psicotècnies complexes, mitjançades pel llenguatge, per la cultura i per la tradició, les que ens permeten reconstruir les nostres emocions. Ningú pensa que un nen aprèn a calcular amb 12 anys tot sol, oi que no? Doncs la gent sí que pensa que amb 12 anys s’ha de tenir pensament i orientació moral per prendre decisions i que això no es construeix socialment i cultural. Aquesta mena de construcció de la persona ha d’estar al centre del fet educatiu.
Quina és la importància que els tallers de Versembrant puguin arribar a tot arreu?
Les necessitats que he anat resumint són necessitats humanes, no només de barris determinats. Tant de bo hi hagués un treball cultural, artístic i transformador en escoles on bàsicament el què alguns intenten fer és convertir a persones en potencials explotadors d’altres persones, que és bàsicament el que és una escola privada. Cal una refundació i un replantejament del sistema educatiu en la seva totalitat. Hi ha una segregació increïble en aquest país. Vas d’una escola a una altra i tens la sensació que vas d’un continent a un altre. És una vergonya.
Text: Augusto Magaña. Vídeo i fotografia: Clara Congost / Edició de vídeo: Albert Olaya