Les dues setmanes anteriors hem resseguit la faula del curiós verb voldre, evolució del llatí volvere, que no ha sobreviscut als seus derivats, però ens en va deixar tants que primer vam veure els vulgars (que, com de costum, presenten formes més evolucionades) i avui observarem els cultes, sempre més conservadors.
D’entrada el primer que crida l’atenció és la quantitat. Són tants que no sé gaire com presentar-los perquè no ens fem un embolic. Una possibiitat seria engegar amb tres substantius força pròxims en la forma: el poc freqüent circumvolució, el molt més usat evolució (més els seus fills evolucionar, evolucionisme i evolucionista) i el supervendes revolució, un terme no solament d’alta freqüència sinó d’enorme càrrega simbòlica. Raons per les quals, naturalment, ha generat més fills que els altres dos: revolucionar i revolucionari, contrarevolució, antirevolucionari, contrarevolucionari i revolucionàriament (més algun que, atesos els temps que vivim, ja deu circular, però els diccionaris encara no han recollit).
Podria completar aquest trio d’asos un germà petit fabricat amb la mateixa terminació com és involució, que presenta la particularitat d’haver donat origen a tres derivats que, tanmateix, el diccionari situa en entrada a part a causa de la manera independent com van sorgir: involutiu, de significat obvi, i el més arcaïtzant involut: ‘amb els marges enrotllats cap a la cara interior’.
Aquest segon, per cert, em va bé per presentar-vos-en un altre parell que comparteixen prefix: primer el seu antònim, en forma masculina, revolut, ‘que té els marges de la fulla enrotllats cap a la cara exterior’, cosa que el situa en l’àmbit del lèxic vegetal, per tant, res a veure amb revolucions de les de fúmer trets, si de cas amb les altres, les dels discos; i l’altre en femení, evoluta: ‘lloc geomètric dels centres de curvatura d’una corba plana’. Tant l’un com l’altre, ja ho veieu, són d’ús molt minoritari, circumscrit al respectiu llenguatge d’especialitat. Per cert, evoluta encara té dos cosins més, no directament descendents, com el predictible evolutiu i un de més estrany, evolvent, el típic nom amb aspecte d’adjectiu que també correspon al camp de la matemàtica: ‘tipus de corba geomètrica’. I, naturalment, la cosina mediàtica, més famosa que ells, que és voluta: ‘ornament arquitectònic en figura d’espiral’, d’aquells que veiem en tants coronaments de columnes o relleixos de llars de foc, per exemple.
Ja es veia venir que no ens hi cabrien tots, oi? No ens queda més remei que dedicar-hi un capítol més.