La fibromiàlgia no és que sigui precisament la millor de les malalties. És una malaltia molt qüestionada i, encara, malauradament, poc coneguda. Es necessita ser pessimista per a tenir-la? Els dolors són horribles, insuportables moltes vegades, esgotadors i, fins i tot, problemàtics perquè a mi personalment em paralitza. No obstant, no puc negar-me a mi mateixa que la pateixo, que existeix en mi, en els que la tenim. No es pot jugar amb ella, ni fer-ne broma. Algunes persones diuen “jo la tinc” i, en realitat, no és veritat. Quan la fibromiàlgia ens castiga, hem d’intentar fer orelles sordes al nostre cos, sobretot quan sembla que ja no podem més.
No obstant això, m’atreveixo a dir-li així perquè és incondicional, perquè no hi ha dia que m’abandoni, perquè sempre s’encarrega de recordar-me que aquí està, que no puc ser jo mateixa i deixar-me-la de banda. Em vol tan obsessivament que s’aferra a mi, així com a tantes persones. No em deixa mai sola, mai ens abandona. Encara que vulgui, no puc fer-la desaparèixer del tot, perquè jo la tinc en un grau elevat i, per tant, és una mica més complicat. Molts, ja sabran a què em refereixo.
En el meu cas, prefereixo tenir-la com a amiga i no turmentar-me els dies veient-la com a enemiga, encara que vulgui no la puc fer desaparèixer i, cada matí, m’aixeco amb la seva salutació i m’adormo amb les seves constants “fiblades” de bona nit. Prefereixo prendre-m’ho de manera més positiva i no permetent que la depressió o el desconsol s’apoderin de mi. Al contrari, hi ha tantes altres coses pitjors… És per això que vaig decidir anomenar-la “amiga”.
No trec res de bo amb posar-me negativa, deprimir-me, renegar, plorar… perquè és clar que això m’angoixa més i em poso pitjor.
No nego que els maleïts dolors, a vegades, afecten fins a la punta dels cabells. No els desitjo ni al meu pitjor enemic. El dolor em limita i paralitza, però, estic segura que si em quedo aquí no podré avançar més, em quedaria presa, captiva de la malaltia i, puc dir, que llavors no seria jo mateixa. Les persones que pateixen la fibromiàlgia, depenent del grau que tinguin, bé saben els dolors que pateixen.
Si ella vol guanyar-me, jo, almenys, intentaré no permetre-li.
He tingut dies terribles, plens de dolor i esgotament, jugant-me males passades, però no he deixat d’assistir a la meva feina. Hi he anat gairebé sense poder caminar, pas a pas, fins poder arribar al destí. Em sento incomoda i em fa tenir més mal al cos, però, allà estic, cada matí aixecada. Afrontant les meves obligacions.
El meu somni no va ser fàcil assolir-ho, em va costar anys i moltes llàgrimes, moltes caigudes, però, em vaig aixecar i vaig perseverar. Per això, avui dia, no em puc permetre el luxe de desaprofitar-ho i de deixar que la fibromiàlgia em guanyi i s’apoderi de mi.
Pateixo en silenci. No vull que la gent em vegi amb la cara trista. Sempre intento portar el somriure al rostre, però, no obstant això, els forts dolors hi són. No puc permetre’m altra cosa que perseverar, lluitar, tractar de guanyar el dolor.
Intento mirar endavant, demanar-li que m’acompanyi en les meves activitats, ja que no em deixa sola ni de nit ni de dia. Li demano, això sí, que es mantingui en calma. He d’aprendre a viure amb això i procurar acceptar-ho.
Amb tot això, us animo a no donar-vos per vençuts i seguir buscant maneres de trobar-vos una mica millor. És complicat però no impossible, cal força i voluntat.