Una parella jove que conec, em comentava no fa molt que no volen tenir fills. Argüeixen que no es veuen en cor de pujar un infant, a causa de la gran responsabilitat que suposa. A més, consideren que l’actual situació és prou difícil, a tots els nivells, com per a pensar en portar fills al món.
De ben segur que hi ha moltes parelles, en edat fèrtil, que pensen com ells. Els estudis demogràfics a Europa ens mostren una natalitat mitja molt baixa situada en un 1’5 fills per parella. Pel cap baix, els immigrants doblen aquest índex, com ho feren els nostres ascendents.
Per a les generacions que ens han precedit, tenir molts fills era considerat una necessitat, a causa de l’alta prevalença de la mortalitat infantil. Per un altre costat, els progenitors, en arribar a vells sense pensió de jubilació, tradicionalment havien de ser acollits pels fills, a torn rotatori.
Per aquells anys, era molt estesa la creença de que els fills són riquesa (de diversitat ?) i que cada un d’ells neix amb un pa sota el braç. Tanmateix, una dita de l’època rebatia aquella forma de pensar, afirmant que un pare pot mantenir set fills, però set fills no poden mantenir un pare.
No tenir fills o tenir-ne pocs, un o dos, són opcions que actualment estan en boga. Moltes mares potencials ajornen la seva maternitat per a poder culminar la seva carrera professional. Amb els perills que comporta per a la gestant, cada cop més es tenen fills a una edat més tardana.
Existeix una pressió biològica, car més enllà del 42 anys, per a gestar ja s’ha fet tard. N’hi ha una altra de social, quan les mares potencials reben missatges i preguntes impertinents com les següents: “Nena se t’ha covat l’arròs”, “Encara no teniu fills ?” o bé “Que bé que viviu sense fills”.
Considero que, si en una parella les relacions van malament, és una equivocació tenir fills per a intentar arranjar les coses, car massa sovint passa exactament el contrari o sia que empitjora la situació, ja de per si degradada. Si finalment arriben a separar-se sovint algun cònjuge fa servir els fills com a arma llancívola contra l’altre.
Pujar i educar als fills, representa haver de renunciar a moltes coses, si veritablement una parella vol assumir plenament la tasca. No cal dir que la decisió de tenir fills ha de ser profundament meditada i compartida amb la parella. Crec que la maternitat i paternitat ha ser volguda.
Penso que necessitem millorar la taxa de natalitat, primer per a assegurar el relleu generacional, segon perquè hem de perdurar com a poble i tercer perquè no hi hauran suficients cotitzants a la seguretat social per tal de que es puguin pagar les pensions de jubilació futures.
Per mitjà d’unes excedències laborals retribuïdes, més extenses que les actuals, entenc que s’hauria de protegir la maternitat i paternitat, molt més del que es fa. Alhora crec que s’hauria d’evitar que la sortida temporal del món laboral i posterior retorn, pugui suposar una penalització en la carrera professional d’un o altre cònjuge.
Estic convençut que les excedències per maternitat o paternitat haurien de poder comptar plenament com a períodes cotitzats a la seguretat social. Fins i tot, m’atreviria a dir que aquelles mares o pares que, per voluntat pròpia, volen romandre a la llar, per a tenir cura de 3 o més fills, ho puguin fer sense perdre drets passius. Al meu entendre, en arribar a la jubilació, haurien de poder comptar, en dit supòsit, amb una pensió de vellesa no contributiva, atorgada pel Govern d’Andorra.