Al llarg de la nostra vida, prenem decisions o fem coses que no acaben sortint com les havíem pensat. De vegades surten tan malament les coses que acabem fent mal a algú o, involuntàriament, fem malbé alguna cosa sense que en realitat aquesta fos la nostra intenció. És natural, és part del nostre repertori d’emocions.
L’important és entendre que guardar aquests sentiments de culpa i sentir-nos malament durant molt de temps, no canvia res, ni ens beneficia. És a dir, som conscients del dany causat i no voldríem haver-ho fet, però el fet, fet està.
La culpa i el penediment són emocions naturals, les vivim, les acceptem i les deixem enrere, perquè la culpa i el penediment, per si mateix, no resolen res. Són senyals que ens indiquen que els nostres principis estan sans i que podem diferenciar entre el bé i el mal. No sentir culpa sí que seria un problema moral i ètic.
Tenim por del patiment, sigui físic o emocional, per això el primer que fem és evitar reconèixer la nostra responsabilitat, tractar que la culpa se la carregui alguna cosa o algú altre, amb la simple intenció d’evitar el càstig.
És on es perd l’oportunitat d’aprendre i millorar amb l’experiència viscuda, és una lliçó de vida que no aprenem i que haurem de repetir moltes vegades. Sovint, és més important enfocar-se en la solució del problema, primer, i després, revisar què és el que va sortir malament o el què es va fer malament. Aquest és l’aprenentatge.
Si aprenem la lliçó, creixem com a persones i com a éssers humans. Per què fer alguna cosa, si sabem que després ens haurem de penedir? Cada experiència a la nostra vida, és part de la nostra raó d’estar en aquest món, és una lliçó que necessitem aprendre. Per això és tan important aprendre a passar de la culpa i el penediment, a la responsabilitat i l’aprenentatge.