Si entenem la pau com la transformació creativa dels conflictes, tenint com a elements clau, el coneixement, la imaginació, la comprensió, el diàleg, la solidaritat, la integració, la participació i l’empatia, podem estar d’acord que el seu propòsit no és altre que formar una cultura de pau.
La pau no sols significa absència de guerra, sinó que implica tenir un entorn lliure de tota forma de violència. Parlar de pau implica encertar amb aquella harmonia perduda al nostre interior, és a dir, és el camí que ens ha de portar a respectar, acceptar i tolerar els altres.
La conquesta de la pau i la felicitat és a l’interior de cada persona. La pau ha estat el somni daurat de la humanitat i desig dels pobles a cada moment de la història. Sabem que la guerra, sovint, comença per la intolerància a les diferències de l’altre, cosa que fomenta el desig de possessió i la voluntat de domini.
Neix al cor de l’home per l’egoisme i la supèrbia, per l’odi que provoca destruir, tancar l’altre en una imatge negativa i eliminar-lo. La guerra es reforça de la perversió de les relacions, de les ambicions de superioritat dels abusos de poder, de la por a l’altre i de la diferència vista com un obstacle; i alhora alimenta tot això.
La desconfiança i la por augmenten la fragilitat de les relacions i el risc de violència, en un cercle viciós que mai no pot conduir a una relació de pau. Per tant, el procés de pau és un compromís constant en el temps.
És un treball pacient que busca la veritat i la justícia, que honra la memòria de les víctimes i que s’obre pas a pas a una esperança comuna, més forta que la venjança. Lluitar per la pau és el deure de tots els éssers humans, siguin quines siguin les seves religions o país de naixement, el color de la pell, l’edat adulta o la joventut.
El camí de la reconciliació requereix paciència i confiança. La pau no s’aconsegueix si no se l’espera.