Després de ‘Asesinato en el Orient Express’ (2017), Kenneth Branagh retorna a l’univers d’Agatha Christie ficant-se de nou en la pell del detectiu belga Hèrcules Poirot a ‘Muerte en el Nilo’. La primera sensació és que Kenneth Branagh llueix molt menys que en la seva precedent adaptació de la novel·lística de l’escriptora anglesa. I, després, que tampoc aconsegueix fer oblidar l’encant crepuscular de la popular adaptació cinematogràfica d’aquesta novel·la escrita el 1937, ‘Muerte en el Nilo’, a càrrec de John Guillermin l’any 1978 i amb un repartiment d’actors i actrius insuperable.
Tenim enfront un feixuc i ensopit relat ambientat en un vaixell de vapor que transita entre diversos llocs turístics d’Egipte amb una adinerada parella que celebra la seva lluna de mel, Linnet Ridgeway (Gal Gadot) i Simon Doyle (Armie Hammer). Aquesta parella d’èxit viatja rodejada d’un selecte grup de convidats, entre els quals, el mateix Poirot (Kenneth Branagh), que es troba al país de vacances. La parella intenta sense sort esquivar l’assetjament de l’antiga parella de Simon, Jacqueline “Jackie” de Bellefort (Emma Mackey), i antiga i estreta amiga de Linnet, abans que Simon la deixés per casar-se per diners amb la rica Linnet.
Després de l’exuberant tractament cinematogràfic aplicat a la seva multinominada pel·lícula sobre la seva infància ‘Belfast’, Branagh demostra a ‘Muerte en el Nilo’ una preocupant desídia. Curiosament, el més interessant sembla descobrir-se fora de la mateixa trama d’intriga i misteri que acompanya els crims pel Nil. Destaca, precisament, un pròleg en blanc i negre, ambientat a la 1a Guerra Mundial, on se’ns revela a un jove Hèrcules Poirot, ferit de guerra i amb una cicatriu a la cara que podrà dissimular gràcies al seu vistós i singular mostatxo. També resulta ben ressenyable l’inici, ambientat en un cabaret londinenc, moments on la música blues, el ball suggeridor, l’amor, la passió i les emocions creuades hi juguen un rol determinant. Al capdavall, l’amor és el corrent subterrani que ho anega tot i el crim és una de les seves conseqüències en aquesta ensopida producció cinematogràfica.
