L’enveja i la gelosia són emocions humanes molt comunes, però diferents: L’enveja és el malestar o tristesa que una persona sent en veure que un altre posseeix alguna cosa que ella desitja: qualitats, èxits, béns materials, afecte o reconeixement. Sorgeix de la comparació amb els altres i del desig de tenir allò que l’altre té. Pot generar ressentiment, crítiques, rivalitat o, fins i tot, motivar-se a superar-se si es canalitza positivament.
La gelosia és el temor o la inseguretat de perdre una cosa que ja es posseeix, normalment l’afecte, l’atenció o la fidelitat d’algú significatiu. Apareix sobretot a les relacions amoroses, familiars o d’amistat. Està lligat a la por de ser reemplaçat, a la desconfiança i a la sensació d’amenaça davant d’un tercer.
L’enveja neix quan mirem l’altre i sentim buit en allò que és nostre, com si la seva llum apagués la nostra.
La gelosia brolla quan temem perdre allò que estimem, com si l’afecte fos fràgil i pogués volar lluny.
Una ens lliga al desig del que és aliè, l’altra a la por de quedar-nos sense el mateix. Totes dues, si es deixen créixer, enverinen el cor. Però si es reconeixen poden transformar-se en força: l’enveja en inspiració per a millorar, la gelosia en recordatori de cuidar el que estimem. Perquè al final, ni allò que altres tenen ni el que temem perdre defineix el nostre valor.
El que realment ens sosté és la pau de saber-nos complets per dins. L’enveja mira fora, la pau mira endins. Qui se sent ple no tem perdre, ni vol arrabassar. La comparació enverina, la gratitud il·lumina.
L’amor veritable no competeix, només confia. On hi ha confiança, la gelosia no creix. Qui celebra la seva pròpia llum no enveja ningú, i descobreix al seu interior la calma més pura.