Quan a taula estàs enllestint un plat de cigrons o d’algun ingredient de talla menuda o textura poc consistent, t’adones de quant útil era aquell pa que, en seure a taula, has devorat per mor de la gana que tenies. Només cal veure com els nens, posats en la nostra situació, no tenen cap inconvenient en tirar pel dret i, a falta de pa, fer servir els dits per a rematar la feina.
I és que, de la mateixa manera que no suportaríem unes torradetes fines per a aprofitar -tot sucant- la salsa que queda al fons del plat, el pa massa tou, la molla de la llesca, no ens resultaria útil per a recollir aquells cigrons o llenties.
Potser per això, el pa ha desenvolupat al llarg dels temps les diferents formes i textures. Amb una crosta més o menys dura i cruixent i una molla més o menys ullada. Amb una barra clarament dominada per la primera i un pa dissenyat per la segona.
Cert que les dues funcions no són equivalents. L’acompanyament i recollida dels elements menors podem resoldre-la amb l’ajut del ganivet, agrupant-los i empenyent-los cap a la forquilla. Però l’aprofitament del suc o la salsa ja és una altra cosa. Perquè l’ordre natural dels plats, segurament ja ha fet desaparèixer de la taula, la cullera de sopa que ens podia ajudar en aquest rescat. I la forquilla que tenim, agradi o no, justament està pensada per a separar el tall de l’excés de suc o salsa.
El pa, en canvi, permet les dues funcions. Agrupar i arrossegar els elements amb la part propera a la crosta i reservar la molla -si cal amb l’ajut de la forquilla per a no empastifar-nos els dits- a fer d’esponja tot impregnant-se de suc o salsa quan sigui necessari.
El problema, però, rau en la mida de la ració de pa i en la proporció entre els dos tipus (molla i crosta). A casa, amb la barra o el pa sencers, els conflictes es resolen fàcil. Al restaurant, amb els panets “de ració” la cosa ja no és tan fàcil, i sovint, ens fa passar per caixa.
Una darrera reflexió i enigma. Les cases que són de salsa a taula, es decanten pel pa o tiren de baguette?