Si d’alguna cosa em sento satisfet, és de dir sempre que la motivació pot aparèixer on menys ho esperes. Fa uns dies vaig veure a la televisió una pel·lícula basada en els inicis de Julio Iglesias. La pel·lícula es titula “La vida sigue igual”. Un film interessant i cap al final d’aquesta, Julio, canta una cançó amb el mateix títol que la pel·lícula.

De sobte algunes parts de la cançó van impactar en la meva ment: “Sempre hi ha per a qui viure i a qui estimar. Sempre hi ha per què viure, per què lluitar. Al final les obres queden, les gents se’n van.” Així a poc a poc aquestes frases no deixaven de rondar pel meu cap. I amb aquestes senzilles paraules s’han tornat a obrir en la meva ment les portes de la il·lusió. Les de voler a tornar a ser jo mateix.

Les ganes de superar-ho tot, de continuar endavant i que la vida continuï igual. De fer les meves obres i esperar que aquestes quedin. Torno a atrevir-me a conversar amb mi mateix. Afrontar les difícils realitats.

Recordo també La Pregària de la Serenitat que diu: Senyor, concedeix-me serenitat per a acceptar tot allò que no puc canviar, valor per a canviar el que soc capaç de canviar i saviesa per a entendre la diferència. I d’aquesta senzilla forma, mirant la televisió, avorrit i amb insomni va aparèixer una antiga pel·lícula que va tornar a obrir les il·lusions per a continuar endavant.

Tots els articles a www.juanjuncosa.com.