Qui diu que els xiquets no poden entendre segons quines coses? Potser som els majors els qui no comprenem que són capaços d’assumir i acceptar —amb una normalitat inconcebible per a una ment adulta— fets que el nostre seny ha “desaprés” a digerir. La consciència d’un nen no ha passat encara pels filtres que les convencions i els costums socials incorporen, al llarg del nostre creixement cultural, al bagatge personal. Creences que, a poc a poc, ens configuren —i estrenyen— la nostra visió del món, la delimiten i creen, de mica en mica, el solatge dels prejudicis.
Des d’aquesta ingènua llibertat, Jan, un infant de 10 anys, afronta la malaltia degenerativa del seu avi. Un procés que no arriba a entendre, o potser som els altres els que no sabem que no cal entendre’l sinó saber-lo viure. Tots dos són els principals protagonistes d’una història teixida de records amb què Tina Vallès va obtenir el Premi Llibres Anagrama de Novel·la el 2017.
Que els iaios Joan i Caterina s’instal·len a la ciutat hauria de suposar per al net la major alegria, si no sabera el que representa el poble i la casa familiar per als avis. És per això que Jan viu amb emoció l’arribada dels avis a casa, alhora que manté el recel sobre allò que, encara que menut, té clar que li oculten. Segons l’autora, no es refereix explícitament a l’Alzheimer, ja que no té prou coneixements científics per a fer-ne un retrat concret, però s’identifica fàcilment amb alguna demència similar. En aquest sentit, la història ens pot servir de guia i exemple per a veure, des d’una perspectiva infantil i tendra, com també és possible desdramatitzar les vivències més terribles de la vida amb un canvi de mirada.
Al llarg del relat, són continus els elements simbòlics, tant en el contingut com en la forma. Una història que conté onze parts fragmentades en onze capítols sobre allò que li va passar a l’avi als onze anys i que contaria a la seua filla quan tenia just aquesta edat… una cadena que es trencarà a causa de la malaltia, que no dona prou temps perquè Jan conega aquesta realitat als onze. Onze capítols que no arriben en alguns casos a l’extensió d’una plana, on s’ha sabut emprar la paraula justa, en quantitat i qualitat, per a incitar a la reflexió i corprendre’t alhora.
Si parlàrem en termes cinematogràfics, podríem dir que a La memòria de l’arbre, l’arbre representa el McGuffin de la història de principi a fi. Més encara diria que, com en tants casos en què es fa ús d’aquest referent, també ací ens porta a trobar sentit a tot en la infantesa, aquell espai on hem bastit la nostra pàtria particular. Tanmateix, el joc de l’homonímia també es fa present en la repetició constant d’aquest leitmotiv: el desmai com a espècie botànica (Salixbabylonica) i com el defalliment conseqüència d’un llamp. No debades, antigues civilitzacions atribuïen un do especial a aquells que havien sobreviscut a aquesta descàrrega elèctrica natural.
L’arbre torna a presentar-se com a ésser amb esperit, guardià i signe figuratiu d’un univers quotidià que s’esvaeix. L’arbre que ens arrela a la terra i a un món en perill d’extinció. De la mateixa manera que l’arbre, també l’avi és referent d’una generació amb què desapareix aquesta connexió i ben bé sembla que tots dos en siguen conscients, com als versos de Marc Granell: «En l’arbre hi ha la tristesa de saber que és el darrer.»
Els que heu tingut la sort de tindre iaios, o veure els pares fent de iaios, reviureu des del sentiment i la memòria aquella saviesa que, potser al seu moment no acabàveu de copsar, i temps després conserveu al racó més privilegiat del vostre enteniment com el més preuat tresor. Aquelles paraules que tan sovint es presentaven com un repte, un enigma màgic, i que ara són la solució a tants entrebancs vitals.
La memòria de l’arbre és, en definitiva, la memòria de l’avi Joan que, amb la delicadesa i sindèresi dels anys, transmet a Jan en forma d’herència de records. Una narració que ens trasbalsa i ens encomana aquell esperit per qüestionar-nos tantes preguntes sense resposta. Un relat evocador que ens transportarà de ple al nostre calaix personal de reminiscències, en el sentit més ampli i entranyable del terme recordar: tornar apassar pel cor el món perdut que es fa present de nou a la memòria.
“—Però saps què faig amb el que no vull oblidar?
—Què?
—En comptes de desar-ho a la memòria del cap, ho deso a la del cor, que aquesta no se m’esborrarà.”
Per P. Cano Server / La Veu dels Llibres
