Entrevista a l’actor, director teatral, guionista i curtmetratgista Iván Morales amb motiu de l’estrena del seu primer llargmetratge, ‘Esmorza amb mi’. Aquesta òpera prima ha obtingut quatre importants premis en la Zona Zine del Festival de Cinema Espanyol de Málaga: millor pel·lícula, millor interpretació femenina (Anna Alarcón), millor interpretació masculina (Ivan Massagué) i premi del públic.
Es tracta d’una adaptació d’una obra de teatre del mateix Morales, estrenada a la Sala Beckett el 2018, i que compta amb un repartiment encapçalat per Álvaro Cervantes, Marina Salas, Ivan Massagué i Anna Alarcón. Ens trobem a quatre personatges ferits que intenten reconstruir-se fugint del seu passat en un relat d’històries creuades estructurat en quatre capítols.
Com et sents després d’aconseguir quatre importants guardons al Festival de Málaga?
“Em sento meravellós. Pensa que jo no havia anat a Málaga, mai, ni com a espectador, ni com a actor, ni com a res. Ja va estar molt bé que la pel·lícula fos seleccionada a Málaga. Pensa que aixecar una pel·lícula com aquesta és molt difícil, aleshores qualsevol aval que se’t doni és benvingut. Vull dir que no és només una alegria bona per a la pel·lícula i per a mi, evidentment, sinó també per a l’equip, perquè tu vols que l’equip estigui feliç i orgullós i que tregui el màxim profit d’haver fet la pel·lícula. Està molt bé perquè tu necessites estrenar amb una certa legitimitat per a existir”.
Com ha anat això de llençar-te a rodar el teu primer llargmetratge?
“Per a mi, dirigir cine ha estat la meva primera vocació des que jo era petit i estava a casa de la meva iaia i a la nit em quedava a veure les pel·lícules que feien a TVE2. Era un lloc de la meva educació emocional molt important. I després, què passa?, doncs vas tirant i vas fent coses, intentes aixecar pel·lícules i no les pot aixecar. Fas curtmetratges, escrius guions per altra gent, però el teu projecte no acaba de sortir. Ens van tancar les portes allà on anàvem a buscar finançament i aleshores vaig començar a dirigir teatre, una mica per a poder fer coses sobre les quals jo tingués una mica de poder”.
Què ha comportat adaptar la teva obra teatral al cinema, un nou mitjà expressiu?
“A mi m’agrada que el teatre sigui molt teatre i que el cinema sigui molt cinema. I en el cinema a mi em mola que es facin servir totes les eines cinematogràfiques. Agafar aquella estructura teatral molt concreta que tenia l’obra i traduir-ho a una estructura cinematogràfica, però que expliqués una mica el mateix. Això em va portar a fer una pel·lícula de capítols, mentre que l’obra de teatre no era tant de capítols. El cine em permetia aprofundir la idea del punt de vista. Hem intentat que cada capítol de cada personatge fos el més empàtic possible i el punt de vista fos el més empàtic possible amb aquell personatge”.
A part d’utilitzar un estructura per capítols fas servir també un format molt cinematogràfic com és el de les històries creuades?
“L’obra de teatre tenia una estructura més de ronda amb encontres per parelles. Però, clar, el cine té una cosa maquíssima, és que, realment, tu pots fer els ulls i les oïdes de cada personatge i transitar per la vida com transiten ells. Per això, pel segment de l’Omar (Álvaro Cervantes), ja que és una persona que té el sistema nerviós una mica tocat, vam decidir explicar això amb el muntatge. En canvi, per exemple, el capítol del Salva (Ivan Massagué), ja que tirem molt amb teleobjectiu. Són un tipus de decisions que anàvem prenent”.
Aquesta coralitat de personatges li dona un aire de mosaic humà sobre les emocions, no?
“És un mosaic, sí. Són com vinyetes, també. En aquest cas és un mosaic, però són personatges que estan alienats, econòmicament, però també psicològicament i emocionalment. Aleshores era important que cada capítol, en aquest mosaic, tingués una sensació una mica estanca. Que cada peça del puzle sembles impossible d’encaixar amb les altres. Bé, al final, és el que passa quan intentes fer pel·lícules sobre personatges i sentiments. Has d’aconseguir que les seves emocions siguin prou interessants perquè valgui la pena entrar en un cine a veure aquesta història”.
Parles de personatges alienats, però sobretot són personatges ferits que es reinventen fugint del seu passat, no?
“La clau és que són personatges que ja tenen una edat per a tenir un passat enrere. I la vida demana constantment canviar de pell. Pot ser molt dolorós a vegades, però és que ho ha de ser. Perquè si no travesses això, aquesta nova pell que et facis potser serà una altra màscara. Crec que hi ha un moment en la vida que, per molta mandra que et faci, per molt dolorós que pugui ser, o travesses la teva ferida, amb valor, o estaràs condemnat a repetir una mica les mateixes merdes de les quals vols fugir. Jo crec que els quatre personatges protagonistes d’aquesta història estan en aquest moment”.
Aquests personatges en reconstrucció, tots tenen un moment excepcional del passat que els ha marcat per sempre?
“Clar. És una pel·lícula sobre éssers humans. He volgut fer una pel·li profundament humanista. És que realment els éssers humans tenim aquest poder de canviar-nos, de tocar-nos, de connectar. Tenim aquesta capacitat i això és molt bonic. Per sort, no passa cada dia, perquè si no estaríem més desequilibrats, encara. La pel·lícula reivindica això”.
És una pel·lícula sobre el desamor, motiu de la recerca documental que fa la protagonista, Natàlia (Anna Alarcón)?
“Sí. Recordo veure a casa la meva iaia el documental ‘Encuesta sobre el amor’ (1964, Pier Paolo Pasolini) i pensar que un dia m’agradaria fer-ne la resposta. Llavors em semblava molt interessant que la Natàlia estigui fent aquesta resposta a Pasolini. I crec que una cosa que la pel·lícula fa evident és que el desamor del qual parlem no és exclusivament el desamor romàntic, clàssic. Quan parlem de desamor parlem del desamor de quan perds la il·lusió. La pel·lícula parla de quan aquesta il·lusió mor, perquè com recuperar-la, amb què enfocar-la”.
La Natàlia, després d’anys d’entrevistes, necessita una declaració definitiva que culmini la seva recerca sobre el desamor, però sembla que no arriba?
“Una cosa que amb els anys tinc més clara, és que per molt que volem que la nostra obra final, sigui el que sigui, a vegades, pot passar el que li passa a la Natàlia, que la millor declaració definitiva apareix quan no està gravant. I al final és una mica això, fem el que fem perquè busquem respostes i perquè busquem també posar en pau la nostra ànima. I si després, doncs, la Natàlia aconsegueix acabar el documental, doncs fantàstic, però si no l’aconsegueix acabar, doncs haurà après molt”.
Què t’ha mogut a triar aquest repartiment?
“Una cosa que he intentat treballar molt en les meves obres de teatre i que al cinema ja ho he posat en pràctica, és la capacitat de generar una companyia estable, millor dit, una companyia inestable d’actors i actrius amb els que ens entenem. Aquesta companyia inestable, aquesta família disfuncional, doncs fa molt de temps que dura. En aquesta pel·lícula, cada pla està ple d’amics. I igual que en el teatre aquesta companyia inestable s’ha anat eixamplant, mantenint una mateixa arrel, en cine, la meva intenció és fer el mateix”.
Tens projectes cinematogràfics nous?
“Sí, sí. Estic escrivint una nova pel·lícula amb els productors Roger Torras i l’Àngels Masclans també de socis”.
Text i Imatges: Joan Millaret i Valls