Estimat amic Oriol,
Ens costa molt d’acceptar que ja no siguis aquí.
Has marxat massa jove, amb només trenta-dos anys, això si, fent allò que estimaves: la neu, la muntanya, l’esquí, la gent… el teu món.
Treballaves en una estació d’esquí i allà vas trobar no només una feina, sinó una manera de viure. Una vida que comparties amb la teva dona Becky, que et va donar estabilitat, il·lusió i futur. Una vida plena, encara que injustament curta.
De jove també vas treballar amb el teu pare, el Rafa, i d’aquells moments en guardo petits vincles, records senzills però sincers, que avui prenen un valor immens.
I no puc oblidar el Donato, amic del Rafa, una figura molt present en la vida de l’Oriol, especialment durant l’adolescència i més enllà.
Ens quedem amb el teu somriure, amb la teva manera de ser, amb la teva passió per la muntanya, l’esquí i amb tot allò que has deixat en nosaltres.
Acompanyem el Rafa, la teva dona i tota la família en aquest dolor tan profund.
Descansa en pau, Oriol.
No hi ha paraules que alleugin una absència així, però sí presències que acompanyen.
Som i serem al vostre costat.
El camí continua, pas a pas, i l’Oriol hi serà sempre, en cada record, en cada muntanya, en cada silenci.Una abraçada immensa.
PD:
Va marxar a la muntanya que tant estimava, a causa d’una malaurada i maleïda allau. Vull pensar que la seva mort no ha estat en va, ja que un grup de joves que anava a passar pel mateix indret, i que van ajudar a rescatar-lo, possiblement van salvar la seva vida gràcies a ell.
Josep Maria Sàmper