Ben entrada la dècada dels 70, Adolfo Suárez, aleshores president del Govern d’Espanya, va comparèixer davant els ciutadans, a la televisió pública estatal, per anunciar, amb tota regla, i solemnitat, que la pesseta no seria devaluada.
Maldava per apaivagar els insistents rumors que circulaven en els mitjans de comunicació, predient una immediata devaluació, d’un 20%, generada per l’atzucac en que es trobava l’economia espanyola en aquell moment, a causa d’elements nocius, estructurals i conjunturals.
Bastants dels nostres conciutadans adinerats, no donaren crèdit, gens ni mica, a la rotunda afirmació de Suárez. Aquell mateix dia s’afanyaren a donar instruccions urgents a llurs bancs per convertir en divises, llurs ròssecs en pessetes, per compte corrent, transformant alhora, també en divises, les pròpies disponibilitats de productes financers indexats en pessetes, dotats de liquidesa.
A més de l’esmentada conversió en divises, molts d’entre ells manllevaren del banc pessetes, per la quantitat màxima que l’entitat financera els podia deixar en préstec, proporcional als bens en propietat, amb els quals podia respondre el manllevador, en cas de no restituir el crèdit més interessos.
En el dia en qüestió, els imports en pessetes manllevats al banc, s’utilitzaren majorment, per comprar divises i/o tancar compromisos de compra de terrenys i habitatges, tenint molt present que, a Andorra, era costum que les devaluacions fossin repercutides en els preus en pessetes, naturalment apujant-los
L’endemà, dia no feiner, el rumor dels mitjans de comunicació es confirmà: La pesseta era devaluada d’un 20 %, la qual cosa significa que aquells que no cregueren el que digué Suárez, es trobaren, un dia per l’altre, amb uns actius monetaris incrementats d’un 25%, respecte al dia anterior, un cop reconvertits a pessetes llurs actius en divisa.
Abans de l’arribada de l’euro, a Andorra, poc o molt, sempre s’havia especulat amb les divises, sigui per treure’n rendiment directe o per intentar mantenir estables els preus de venda, fixats en pessetes, quan la major part dels articles i productes eren comprats amb divisa, llevat dels alimentaris i els de la construcció.
Com element de reflexió, a l’entorn del tema d’avui, us convido a llegir dos cops, una cèlebre frase d’Eduardo Galeano, escriptor uruguayà ja traspassat, a qui la Acadèmia Sueca li negà el premi Nobel, tot i ser-ne mereixedor a ulls dels qui el conegueren i el llegiren. Deia : « Vivim en un món al revés, per la senzilla raó que és un món que recompensa l’especulació i castiga el treball. Llavors és un món al revés perquè recompensa al revés, recompensa allò que hauria de castigar i castiga allò que hauria de recompensar
