Vull dedicar especialment aquest article a un gran amic que ha perdut al seu pare. Tot i que pot servir a qualsevol que hagi perdut a una persona estimada. Inicialment el desconsol és grandíssim i amb el pas dels dies no millora.

A vegades alguns tenen tendència a culpar-se per petites coses. Si haguéssim fet això o allò. Aquests pensaments no sols no ens serveixen per a res, sinó que a més poden portar a mortificar-nos.

Existeixen dues coses que a mi em van ajudar molt. La primera si et detens a pensar: Quan seria un bon moment per a perdre a un ésser estimat? La resposta és senzilla. Mai.

A mi m’encantaria viure 100 anys però més encara que el meu pare seguís al meu costat. La vida és així. En el moment que comprens que mai és un bon instant perquè un ésser estimat ens abandoni, el pit t’oprimeix menys.

La segona que a mi em va funcionar, va ser buscar una foto on jo el veiés i el sentís feliç. D’aquesta forma ara cada vegada que el recordo la imatge que em ve a la ment és la d’aquesta foto. El veig feliç, orgullós, content.

Escriure aquestes paraules vessen llàgrimes per les meves galtes. Sempre es troba a faltar però ara són llàgrimes d’amor i no de tristesa. Recordar als nostres éssers estimats des de l’amor i sense la tristesa de la pèrdua ens reconforta i ens fa sentir que d’alguna forma estan encara amb nosaltres.

Tots els articles a www.juanjuncosa.com.