El titular deia així: “Després de l’oposició manifestada pel parlament català a l’OPA del BBVA, avui Competència he fet públic l’informe de la seva resolució de final d’abril”, i a mi em va recordar aquell corresponsal de tevetrès a Madrid que sovint deia frases com ara aquesta: “Fonts de Moncloa han assegurat què tal i qual”, donant per fet que la seva audiència (els teleespectadors catalans) sabien a què es referia amb aquell topònim. Tant si ho sabien com si no (jo mateix, encara avui, no sé si al palau dels trons s’hi està el president del govern espanyol o el borbó, i la veritat és que no m’he esforçat mai gota a aprendre-m’ho), aquest excés de familiaritat que els responsables de la cadena no es van afanyar gaire a tallar és símptoma d’un problema que amb el temps s’ha anat accentuant: la falta d’autocentrament del mitjà, que tractava els seus oients com si fossin espanyols i no catalans.
El cas que ens ocupa peca del mateix mal: quan l’autor del text es refereix a la ‘Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia’ senzillament com a “Competència” delata dues coses: una, que està avesat a esmentar aquest ens i, en conseqüència, seguint la llei indefugible de l’economia del llenguatge, l’escurça; i dues, que considera que els seus lectors també hi estan. I aquí rau la pífia. Perquè, fins i tot en el cas improbable que fos així (cosa que com a molt seria certa en el cas dels lectors interessats en les notícies d’economia, però no en el gruix dels d’un diari generalista, com és el cas), la proximitat que mostra en relació amb un organisme de matriu i abast espanyols es contradiu amb la visió autocentrada que esperem de tot periodista del país.
Per si de cas, i a risc de resultat banal, recordeu que l’autocentrament consisteix a situar com a àmbit d’actuació i de cosmovisió el territori de la mateixa identitat nacional, per dir-ho complicat; més senzillament seria “tenir els Països Catalans al cap”, de la mateixa manera que els suecs hi tenen Suècia i els nostres veïns Espanya. Això no vol dir interessar-se només per les coses catalanes, alerta, sinó mirar el món amb ulls de català. Una mostra de normalitat cultural (la gran majoria dels habitants del planeta la practiquen) imprescindible per espolsar-se la submissió de sobre, que és el gran llast de bona part dels nostres compatriotes: els que encara es creuen el discurs de l’enemic que mirar-se el melic és provincià i que l’únic melic del món digne de ser mirat, perquè es veu que aquest et fa universal, és Madrid.