El podem conèixer com el pic de Balaig o el Montserrat del nord. Però, el seu nom més popular és el Canigó. Jacint Verdaguer li va dedicar un dels seus poemes èpics més reconeguts a aquesta muntanya situada en territori francès, entre el Rosselló, el Conflent i el Vallespir, però carregada de simbolisme per a l’excursionisme català, ja que representa la unió dels pobles de parla catalana de banda i banda dels Pirineus, que van ser separats políticament amb el Tractat dels Pirineus. Com a record d’aquesta unió, cada any per Sant Joan s’encenen les fogueres de gairebé tot Catalunya amb el foc que crema al cim del Canigó i que s’encén amb la flama de la llengua catalana, que es guarda durant tot l’any al Castellet de Perpinyà.
La primera pujada documentada a la Pica del Canigó és la de Pere II El Gran, Rei de Catalunya i Aragó, l’any 1285. Si volem seguir les seves passes, hi ha molts camins diferents per a fer el cim. Us proposem pujar per la ruta més clàssica i fàcil, que comença al Refugi dels Cortalets i que, en poc més de dues hores, ens porta fins al cim (2.784 m).
Per a arribar al refugi en cotxe, hem de d’anar fins a Prada de Conflent, i des d’allà, agafar la carretera que porta a Villerac. Després de travessar aquest petit poble seguirem durant uns 23 quilòmetres fins arribar als Cortalets.
Des del refugi, situat a 2.150 metres, agafem el GR 10 en sentit sud-oest. De seguida, arribem al Pla dels Estanyols, un llac emmig dels cingles que rep l’aigua que baixa de les glaceres dels cims dels voltants. Caminem mitja hora més i arribem a la Font de la Perdiu, on podem reomplir les cantimplores. En aquesta font s’ajunta el camí que ve del refugi de la Bonaigua per la dreta. Per a pujar al Canigó, però, haurem d’agafar el camí de l’esquerra, senyalitzat amb marques grogues de pintura.
La pujada per a aquest sender ja ens delecta amb les primeres fabuloses vistes de l’excursió. Des del petit promontori de roques conegut com Roc dels Isards podem veure les escarpades parets verticals del Pic Barbet i la glacera del Canigó. Una altra formació que ens deixarà bocabadats, tot i les seves reduïdes dimensions, és la Portella, una escletxa a l’aresta de la muntanya, just als peus de la Pica del Canigó.
Aquí iniciem el tram final de l’ascensió per la cara nord-oest de la muntanya, que per un camí ben senyalitzat i marcat, ens porta a la Pica del Canigó, coronada per una taula d’orientació i una gran creu de ferro. Des del cim, les vistes són impressionants. En els dies clars podem veure tota la costa mediterrània, des de Marsella i el Golf de Lleó fins al Cap de Creus i el Golf de Roses. Mirant al sud, podem arribar a veure el Montseny, Montserrat i Collserola. I a l’oest, la Pica d’Estats i la Maladeta. Fins i tot, quan la visibilitat és molt bona, la nostra vista abasta fins als Alps francesos i les Balears.
El camí de tornada es pot fer pel mateix lloc per on hem pujat però, per a aquells que no els faci por les altures i estiguin acostumats a l’alta muntanya, el millor és acabar l’excursió fent el camí circular, senyalitzat amb les marques de color groc i que baixa pel Pic Barbet i l’anomenada Xemeneia, una canal rocosa amb uns crestes impressionants. Algunes s’aixequen tan fines i afilades, com agulles, que reben el nom de “sentinelles”, perquè semblen guardes d’aquest paratge.
En el descens per l’altra banda del Canigó, trobem a la nostra esquerra la Bretxa Durier, un via de pas oberta entre les muntanyes amb càrregues de dinamita l’any 1.886. També passem per la Portella de Vallmanya, que separa el Puig Sec i el Pic Barbet. Hem de seguir la cresta de Barbet, tota de gespa, per l’esquerra a l’accés de la portella, en direcció nord. Passada la cresta, el camí baixa ràpidament, en ziga-zagues, cap al refugi dels Cortalets, on hem començat l’excursió. Entre la pujada i el descens, hauran passat unes quatre hores.
Per Lamalla.cat