Avui us explicaré un conte.
Vet aquí que una vegada, ja fa molts i molts anys (de fet en fa tants que en realitat fa segles), teníem un verb ben bonic que es deia voldre. Amb la mateixa terminació que doldre, moldre i toldre, però, com oldre (sinònim d’ensumar), amb ben poc futur. Perquè amb el temps va anar quedant arraconat fins a ser substituït del tot per un derivat seu, voltar. Avui dia, a diferència de coldre, un altre verb de l’any de la picor que gairebé ningú sap què vol dir, però que és normatiu, voldre ja no existeix. L’han sobreviscut, això sí, un quasi centenar de derivats, alguns d’allò més vius i actuals.
Però anem a pams. D’on va sortir, voldre? Doncs de volvre (que ja es veu que era impossible de pronunciar), al seu torn evolució del llatí volvere, ‘fer girar; fer anar i venir; enrotllar’. Un verb que tant en italià com en espanyol ha perviscut (volvere, volver), i no solament en la forma matriu sinó en derivacions: evolvere, involvere, devolver, revolver…
Esmento aquests verbs amb tota la intenció perquè en aquest conte els derivats tenen una importància cabdal. Primera, perquè en són molts: noranta-llargs és una xifra consistent, que situaria la família a la banda mitjana-alta de la classificació; però encara més, tal com he dit abans, per la pervivència i la rellevància que han adquirit o conservat alguns. A manera de clau curiosa per entrar en aquest petit, però ric univers dels derivats de voldre, començaré per l’únic que n’ha conservat la forma llatina original. Es tracta d’un cas ben curiós, gairebé un altre conte dins del conte: parlem ni més ni menys que del substantiu revòlver, datat en català per primera vegada fa poc més d’un segle, el 1919: és un manlleu de l’anglès revolver, derivat de to revolve, nom amb què el coronel nord-americà Samuel Colt (us sona el cognom?) havia batejat el seu invent mig segle abans. Un cas exemplar de viatge d’anada i tornada (fenomen tan freqüent en els nostres dies, lèxicament parlant); i el petit conte dins del conte s’acaba amb la moral de la història: el fet que en la parla oral revòlver sigui extremament minoritari en benefici de pistola podria ajudar a entendre el perquè de l’ostracisme de voldre que el va dur a la tomba: probablement la poca facilitat a l’hora de pronunciar-lo.
En fi, això només ha estat la introducció de la faula. Ara la setmana entrant veurem parents més coneguts. Ai, sí, que em descuidava el més important: el mot me l’ha inspirat tot això de les protestes pro-Palestina que hem vist a la volta ciclista.